Idiotesa macabra

Disfresses de policia del 4F en el Carnestoltes 2015

Disfresses de policia del 4F en el Carnestoltes 2015

És un tipus d’idiotesa grotesca que busca superar el límit de la irrespectuositat intrínseca de la pròpia idiotesa. En pro normalment d’una causa aparentment justa: ‘humor denigrant per aquells que denigren’, acaba caient en allò desagradable i insolent, clarament fruit d’una idea de bomber duta a terme sense pas intermedi d’una reflexió profunda i amb molta probabilitat sota l’efecte de substàncies estupafaents.

La teoria de les idioteses múltiples

Hem obert una col·laboració amb el doctor en psicologia Jose Luís Canario Venezuela que periòdicament ens anirà informant d’exemples d’idiotesa humana comuna que conformen la seva teoria sobre les múltiples formes d’idiotesa humana.

El Dr Canario va qüestionar la noció tradicional d’idiotesa afirmant que l’ésser humà no té una sola manera de ser idiota sinó que conté idioteses múltiples. Cada persona té més desenvolupades unes d’elles, per la qual cosa la societat ha de mirar d’abolir les inaptituds naturals i compensar les mancances en els altres camps amb estratègies adaptatives. Ha destacat també en la recerca de psicologia social, especialitzant-se en conductes com l’altruisme.

dr Canario VenezuelaLlicenciat en Psicologia (Filosofia i Ciències de l’Educació). Universitat de Barcelona (1983).
Formació clínica:
Unitat de Teràpia de Conducta i Sexologia, Departament de Psiquiatria, Hospital Clínic de Barcelona (1983-84).
Servei d’Oncologia, Hospital General Vall d’Hebron, Barcelona (1984-86).
Doctor en Psicologia. Universitat de Barcelona (1991).
Especialista en Psicologia Clínica. Ministerio de Educación y Ciencia (2008).
Psicòleg Especialista en Psicoteràpia”, acreditat per l’EFPA (European Federation of Psychologists Associations) (2010).

Bloguirelat 3: Top 5 d’idiotes 2014

homeburro

Si una cosa caracteritza l’època actual és la deïficació dels idiotes. Endevines quins han estat els més idiotes d’aquest any que ja s’acaba?

1.Mai li han agradat els seguidismes, sempre ha pensat que deixar-se endur per la corrent porta al gregarisme i el gregarisme condueix a la mort de l’esperit particular. Aquella singularitat, aquella unicitat, de la qual et dota la Història es perd irremissiblement en els actes en cadena. I és per això que ho va voler fer diferent i és per això que ho va voler fer gran, immens, descomunal, un dels reptes més heroics que s’hagi vist mai, una manera bestial de tallar una cadena d’accions repetitives, monòtones i poc creatives que no aportaven res a l’acció en sí. Un amic bomber, un hidroavió i sobretot, molta imaginació!

resposta

2. Flipats com ell fan que la nostra vida sigui més plena, fan que la vida sigui més plena de debò. Gent disposada a fer el que ell va fer fa que el concepte ‘gent’ adquireixi un valor més alt, el ‘molta gent i poques persones’ que et pots trobar per exemple – mai millor exemple – en una rave, adquireix una nova dimensió de significat gràcies a la seva aportació al món. És el meu putu flipat preferit, la vida és un lloc perillós, és clar que sí, els herois que assumeixen responsabilitats, s’hi juguen literalment els dits de la mà.

resposta

3. L’home a un giny lligat o de com el giny domina l’home o de quan i perquè les màquines es revelaran contra els homes pel maltracte vexatori que els oferim. Ell n’és l’exemple més prototípic, maldestre consumidor que té dos honors que el fan massa gran: Ser el primer del món en comprar un artefacte miraculós i ser el primer del món en llançar-lo a terra.

resposta

4. Finalment s’ha resolt un dels principals misteris agathacristians de la història contemporània del nostre projecte de país. Gràcies a la teva subtil agressió hem pogut retroalimentar la indústria de l’estupidesa humana encarnada en el procés sobiranista i protagonitzada per un bàndol i l’altre. Fa relativament poc vaig llegir que un company historiador, l’Adrià Pujol, reclamava el friquisme català per normalitzar una nació que clama naturalitat; i aquí ho tenim, heus aquí la normalitat en forma de novel·la formalista d’assassinat a l’Orient Express passada pel sedàs del light.

resposta

5. Aquest, és un ‘cafre’, aquest energúmen, diuen. Ho diuen des d’una posició altiva, ho diuen des d’aquell lloc que té preferència, la raó té preferència, ho diuen des d’allí, perquè essencialment, tenen raó, no va ser una bona elecció el que va fer, va errar, la vascagar, però… i què? Quantes vegades al dia la deuen cagar ells, oi? Ell és el joker amb el cervell desfigurat, és una piltrafa mental i no és en el fons culpa seva, va caure en una tina d’imbecilitat quan era molt petit i això el va marcar per sempre, no és culpa seva, és culpa del plàtan que és un aliment discriminatori.

resposta

I finalment fem una menció especial al personatge que podeu veure en la foto penjada més amunt: l’autèntica definició d’idiota, aquell que fa mal per incosnciència i estupidesa pròpia.

Tots els relats del II Premi Bloguillibres de relats online

1 trailer, 22 relats

Guanyador: Encara plourà (Zombie) de Josep Julien

Finalistes: Mèrits (CCFF) de David Barón / El crit (Negra) de Jordi Falguera / L’endemà (Apocalític) d’Àlex Resta.

Resta de relats participants classificats per gènere:

Negra: Na Martina

Apocalíptics: Projecte Noé

Ciència ficció: Capgirant microcosmos, El gran carnivor, La festa dels secrets, Líquid submís

Terror: Exorcismes, Tocar de peus a terra

Eròtica: Determinacions, El gran complex

Calaix de sastre: Una arribada decisiva, Aniversari feliç, El món d’en Jaume, L’emma afronta la por a no superar la depressió, La carta, No ho sabem tot, Sempre hi ha quelcom bo

Bloguirrelat 1: Una revisió de la guerra dels mons

Estrellas

Al Congrés hi participen contactats amb aquests Éssers de Llum, oferint-nos un amorós regal de profunds missatges, de bella Presència i Saviesa.

Reconèixer la Pau, la Força interior i l’Alegria a través del contacte vibracional, de la comunió amb els Éssers i Extraterrestres de la Llum ens retorna a la nostra més íntima naturalesa, acollint l’essència que ens reunifica amb la Humanitat i amb l’Univers sencer .

Coneixeràs perquè arribem a la terra de la nostra procedència estel · lar, el contacte que hi ha amb moltes races extraterrestres i el pla d’ajuda a la terra.

09: 15h. Presenta i modera: Kristina Aeshna. Artista contactada.

09: 30h. Arel-Joan Tardà. Connectat amb els éssers de llum de la galàxia.
GAIA I ELS ARQUITECTES ORIGINALS.

10.30h. Xavier Pedro Gallego. Autor, formador i canalitzador.
La meva EXPERIÈNCIA AMB ÉSSERS DE Arcturus. CANALITZACIÓ EN DIRECTE AMB LA NAU ATHENA ARCTURIANA.

12: 00h. Carles Isidoro. Medium, canalitzador i Terapeuta.
COM CONTACTAR AMB ÉSSERS ESTIMATS I ÉSSERS DE LLUM A TRAVÉS DE LA Mediumnitat I DES DE L’AMOR.

13: 00h. Manel Martín. Contactat i respost.
QUAN UN “PER QUÈ” RESPON A ALGUNA COSA MÉS QUE UNA REVELACIÓ DEL DESPERTAR.

14: 00h. PAUSA
13: 00h. Maria Sanz. Contactada i resposta.
QUAN UN “PER QUÈ” RESPON A ALGUNA COSA MÉS QUE UNA REVELACIÓ DEL DESPERTAR.

15: 30h. Maria Sanz. Projecte Portal.
EL MEU COMPROMÍS, FÍSIC I VERBAL, ADQUIRIT AMB Bilu, UN ÉSSER INTRATERRENAL PROCEDENT DEL PLANETA IKAO.

15: 45h. Oriol Lorenzo. Contactat amb éssers del planeta Ludos.
PROJECCIÓ D’IMATGES REBUDES PER AQUESTS ÉSSERS.

16: 00h. Jose Luis Gimenez. Escriptor i Investigador.
EVIDÈNCIES DE PRESÈNCIA EXTRATERRESTRE A LA TERRA.

17: 00h. Antonio Cerdán. Investigador parapsicològic, vident, especialista en viatges astrals i desenvolupament de capacitats extrasensorials.
CONTACTE AMB LES 49 RACES I EL PLA D’AJUDA DE LA TERRA. (Pleyedianos, Gemus, Antares, Pegasus)

18: 00h. Fran Ortega. Escriptor.
CANALITZAR ET’S OA TU JO SUPERIOR, LA POTESTAT DE TRIAR.

19: 00h.Sijah Sirius.
TRANSMISSIÓ VIBRAL DE LES FREQÜÈNCIES DE LLUM DELS concilis I GERMANS DE LA FEDERACIÓ GALÀCTICA DELS MONS LLIURES.

20 h. Preguntes del públic.

Per inscripcions aquí: http://viadimension.es/inscripciones.html

Si compres l’entrada per a tot el dia per la web seran 50 €.

A taquilla costaran 60 €.

També pots trucar al 93.895.79.22 per fer la teva reserva.

I aquest és el link del vídeo del Congrés: https://www.youtube.com/watch?v=6HMFYt8yIPs

Si ressona en el teu cor, serà una alegria compartir aquesta trobada amb tu.

La literarietat d’internet

whattsappliteratura

Ens preguntem en aquest post què té de literari l’internet en català que des de (bloguillibres.com) acostumem a consumir quan ens connectem a la xarxa.
 Entenem per literarietat la propietat intrínseca d’un text la sola presència de la qual el convertiria en literari.
 El llenguatge literari s’expressa en diferents espais i formes. Podem trobar literatura en un llibre o en un mocador de paper i òbviament, a internet, també hi trobem literatura. Internet és un espai on la literatura s’expressa de moltes formes diferents i s’uneix amb el llenguatge informàtic per crear tot tipus de formes i fórmules literàries que s’extenen fins l’infinit i més enllà.
 Des de la nostra posició de consumidors habituals de literatura per internet podem parlar de diferents propostes que actualment trobem a la xarxa, segurament n’hi ha moltes més i possiblement algunes d’aquestes que obviarem, seran les que experts acadèmics en el tema ens diran que són les més literàries – vegis el grup d’estudi hermeneia que dirigeix la @LauraBorras a tal efecte – però insistim que la nostra visió és la d’un consumidor habitual de literatura per internet, un apassionat de les lletres que busca nous mons on gaudir-les, i un d’aquests és:


La microficció


La microficció és una de les formes de fer literatura més esteses per internet i que ens agrada seguir habitualment. Possiblement perquè el propi ús de la xarxa – immediat, ràpid i hiperestimulant – propicia el consum de relats curts més que no pas el de grans parrafades de textos densos i complicats. Això pot ser degut als aparells de lectura, que encara no estan del tot preparats per a potenciar una lectura lenta i atenta, i també, suposo, hi deu influir el tarannà actual de hiperstimulació que vivím, que ens obliga a esprémer el nostre temps i seleccionar molt bé cada segon que volem gastar a la nostra vida i sobretot durant el temps que naveguem per internet.
 I si parlem de microficció en català, no podem deixar de parlar de dos noms que seguim des de fa temps i que dia rere dia es consoliden dins l’espai de la microliteratura. En Sergi G. Oset (@lamevaperdicio) i en Jordi Masó Rahola. En Sergi és un operari del microrelat, un escriptor consagrat en aquest breu art del la paraula, que combina extraordinàriament amb una gran passió pel gènere fantàstic, CCFF i terror i sobretot amb una gran vitalitat per organitzar tot tipus de propostes literàries dins o fora de la xarxa. En una d’aquestes vetllades recordo que li vaig preguntar si mai s’atreviria a fer una novel·la, ell, amb cara subtilment ofesa, em va contestar que nanai, que ell és explosiu, incisiu i definidor com els grans golejadors europeus i no seria capaç d’allargar l’agonia del seu art en un aparador tant immens com és una novel·la. Llàstima, he llegit algun relat seu més llarg, com la seva aproximació al món zombi: Alfa & Omega, i crec que apunta maneres com a novel·lista del gènere. Però el que m’agrada més d’en Sergi, és el seu concepte de compartir el seu art i les facilitats que ens dóna, als seus lectors de trobar-lo de forma gratuïta en diferents espais virtuals i digitals, no us perdeu el seu espai personal: La meva perdició. 
En Jordi és un altre tipus de propagador de literatura per internet, més discret però ben potent i aglutinador de relataires virtuals. Ha publicat alguns llibres interessants com Les mil i una o Catàleg de monstres, però el que realment m’agrada d’ell és la seva basant de mecenes del microrelat que desenvolupa amb tenacitat i persistència des de fa quatre anys en el seu blog ‘La bona confitura‘ on s’hi poden trobar centenars de microrelats de més d’una cincuantena d’autors aproximadament, dels quals n’ha fet recentment una antologia.

També hem de destacar en aquest àmbit la genial tasca d’espais com relatsencatala.cat i paperdevidre.net que han omplert la xarxa de milers de relats en la nostra llengua totalment gratuïts.

Però encara pensem que n’hi ha poques de propostes de microficció per internet i sobretot, en falten de més risc i experimentació en el nou format digital. En general -no tots- els autors de referència editorial prefereixen la publicació convencional. Gairebé cap dels autors catalans més valorats actualment proposa noves formes literaries per consumir a internet, nous llenguatges, noves maneres d’explicar les històries, noves fórmules… els vells formats segueixen arrassant i la innovació que podria permetre la xarxa està encara per explotar. Exhortem, per tant, aquestes noves generacions de gran talent literari, a experimentar la literarietat d’internet i treure nous productes, noves propostes; i parlo bàsicament dels més joves i que haurien d’estar més avesats a aquest espai proper, autors que han nascut després d’internet i que vulguin canviar el panorama literari i apostar pel una literatura 2.0 i 3.0, que siguin valents i conscients que, com en la literatura clàssica catalana, mai s’hi podran guanyar la vida, és evident.


Les narratives interactives


De tant en tant alguns dinamitzadors literaris digitals, tipus vullescriure.cat, relatsconjunts, @edgarcotes, paperdevidre.org… proposen jocs d’escriptura a través de Twitter o dels seus respectius blogs: són relats encadenats, propostes a partir d’una frase, una imatge etc… Són petites iniciatives amb certa parròquia fixe que serveix per pur oci plaent als seus participants i val a dir que són iniciatives interessants des del punt de vista d’utilitzar les noves tecnologies per integrar-hi l’art d’escriure i aquests apassionats s’hi bolquen cada vegada que algú llança la proposta. Són iniciatives que provenen majoritàriament d’autors no professionals però cal remarcar que podem trobar-ne a la xarxa alguna d’autors certament consagrats a través de paperdevidre.net com per exemple: cadàver exquisit amb autors com Marius Serra, Jordi Puntí, Vicenç Pagès etc..

La publicació a través de les plataformes d’edició


El Kindle Publishing d’Amazon i altres plataformes com Bubok, XinXii o Lulú permeten a qualsevol que tingui un escrit suficientment llarg com per anomenar-lo novel·la publicar-lo gratuïtament tant en format digital com en paper. L’objectiu d’aquestes plataformes és guanyar adeptes dins els seus models de negoci, no els interessa per res la literartura ni els interessa per res el teu llibre, els serveix únicament per crear una comunitat a qui després poder oferir els seus productes estrella, en el cas d’Amazon, tot el que la seva maquinària intel·ligent pugui aprendre de les teves metadades dins la plataforma, en el cas de Lulú o Bubok, aprofitar-se de la teva il·lusió per quedar-se un percentatge de les ventes segures que faràs entre els teus amics i familiars i darrerament, també senzillament vendre’t els tiratges dels autors més consolidats a través de convenis amb editorials. En definitiva, aquest tipus de plataformes no són més que botigues online que de tant en tant t’envien emails dient-te que tal o qual autor s’ha forrat amb la seva primera novel·la publicada amb ells perquè segueixis pendent de les seves ofertes, una droga per escriptors il·lusos.
 I no obstant això també hi ha altres plataformes més sensates en aquest àmbit, com per exemple binibook, que permet una bona interacció amb altres escriptor-lectors, el fomenta, i també té una política de cobrament en funció de les còpies que comparteixes. Són llocs més honrats però tot i que n’hi ha molts: lecturalia, yoescribo-joescric… són poc concorreguts i amb poca visibilitat.

Tot i que fa anys que s’anuncia la mort del llibre i l’extinció de les editorials tal i com les hem entès durant 500 anys, el cert és que aquestes segueixen captant la màxima visibilitat del consumidor, que segueix optant per les propostes de lectura que elles els ofereixen i són pocs i amb poc creixement exponencial els que opten per buscar les seves lectures en una plataforma d’edició: la raó és ben senzilla, buscar requereix un cert temps, en aquestes plataformes és molt complicat trobar autors que t’agraden perquè és com buscar una agulla en un paller, en canvi, en el mercat normal d’edició, les potents campanyes de màrqueting i a voltes també l’admiració delirant cap a certs autors de culte, et porten fàcilment a la lectura encertada, òbviament, combinat en el que realment és la clau de tot plegat: el coneixement i l’intuïció d’un editor o editora que sap trobar or entre muntanyes de carbó (per exemple el traspassat Jaume Vallcorba).

Els escriptors i internet


La relació dels autors amb internet és complexa i molt particular, però en general crec que trobem una certa direcció ‘clàssica’ en el concepte d’edició en molts dels autors reconeguts, que crec que els costa buscar nous llenguatges a través d’internet i a sobre es troben amb les limitacions de les editorials que moltes vegades veuen amb cert recel el fet de compartir contingut a través d’internet i de forma obviament poc comercial. Un cas recent que il·lustra aquesta idea és l’edició de Les putes receptes de iaia , un blog satíric amb més 400.000 visites que un bon dia rebé una trucada d’una editorial per tal de publicar-les. En una recent entrevista a rac 1 l’autor ens confessà que el llibre tindrà més del 70% de receptes que no han aparegut ni apareixeran al blog. 


La nova literatura


Internet és un nou format i per tant clama una nova literatura, però quina ha de ser aquesta nova literatura? -es preguntarà el lector. La nova literatura ha de ser l’evolució de tot el que hem comentat cap a un model de creació inimaginable, un espai on l’evolució de la fantasia es desencallarà gràcies a l’oferta mecànica de les opcions, on la paraula, sempre eterna, explosionarà en un nou univers digital. Potser serà l’evolució predita per Vicente Luís Mora al seu Lectoespectador, potser serà l’Afterpop de Fernández Porta, o potser senzillament una barreja de tots aquests conceptes que vaticinen els experts. Sigui quina sigui, quan de debò tots en fem ús i abús i deixem enrere les blognovel·les, els reculls de poesia o contes en un blog, en definitiva, les històries pensades per ser llegides en el format llibre – és absurd que segueixin estant en un context per les quals no han estat pensades – a internet hi haurà una nova literatura que conviurà amb el llibre, el quadre, la fotografia, el cinema i totes les altres formes de fer art perquè l’art no és substitutiu sinó acumulatiu.

Lliurament del II Premi Bloguillibres

bloguillibres_2012_r.blanch_004.blanch_004

El passat 27 d’abril vam fer lliurament del II Premi Bloguillibres. La vetllada va comptar amb la presència del guanyador, Josep Julien i d’un dels membres del jurat, Miqui Otero, a més a més de l’equip organitzador del premi i alguns amics del blog que vam voler convidar.

Aquest és el segon any d’un projecte que s’ha anat consolidant gràcies a l’esforç de moltes persones i sobretot a la constància de creure que internet és un lloc amable per a la literatura. Sense desmerèixer ni renunciar a un dels millors formats que mai han existit i seguiran existint per a transmetre ficció de qualitat: el llibre, el projecte bloguillibres pretén obrir nous camps de transmisió de la literatura a través de les possibilitats de la xarxa.

bloguillibres_2012_r.blanch_001.blanch_001

Durant el dinar s’establí un interessant debat sobre el futur del llibre, en un context incomparable: El bar Amigó just davant del mercat dels diumenges de Sant Antoni on es recuperen els anacronismes per fer-ne peça de col·leccionista.

bloguillibres_2012_r.blanch_008

Tots coincidirem en el valor del llibre i el pes que sempre tindrà com a fetitxe, però també alguns, pronosticàvem una possible revolució digital en el món de la literatura, possiblement orquestrada per les generacions que ens succeiran, aquells nens i nenes que comencen a passar les pàgines d’un llibre com si fos una pantalla de l’Ipad.

bloguillibres_2012_r.blanch_006

Per aquest motiu el regal pel guanyador era precisament un iPad, que li servirà, segons ens va comentar, per cedir difinitivament el seu actual iPad a la seva filla, qui li ha innundat d’aplicacions lúdiques que segurament també són ja cultura, i quedar-se aquest nou, qui sap, només per replicar el vell model editorial obsolet del llibre convertit en ebook o potser, tan de bo, per fer un bloguillibre.

bloguillibres_2012_r.blanch_003

Sigui com sigui Bloguillibres seguirà defensant escriure més enllà del llibre, més enllà de la indústria editorial, més enllà del present. Ara toca reformular el premi, proposar noves formes de fer literatura, seguir investigant les oportunitats que ens depara la xarxa, seguir descobrint contactes amb aquest més enllà que no coneixem però que sabem que algún dia serà tan present entre nosaltres que s’esgotarà – perquè tot s’esgota- i es consolidarà convertint-se en quelcom tan avorrit i previsible com ho és actualment el 99% de la literatura que s’edita.

 

Encara plourà de Josep Julien

Tenen un simi tancat en una gàbia. A ple sol. Primer m’ha semblat un ximpanzé, però no. No. És un gibó. La gàbia és molt petita. Insuficient. Indigna. Sóc en una gasolinera a la nacional II. Valoro la situació legal d’aquesta bèstia i si dirigir o no a l’encarregat o a qui correspongui alguna mena d’observació al respecte. Sóc el tercer en una cua de quatre homes que van tots amb la cartera a la ma. Busco jurisprudència al mòbil per casos de captiveri il.legal d’animals salvatges. El lloc és ple d’organitzades constel.lacions de mosques repartint-se l’aire en parcel.les. No tinc cobertura. A fora pocs cotxes. Uns turistes no deixen sortir la canalla del seu mentre fan suc. Una pala recolzada a la paret. Estiu. I aquesta catipén. No molt lluny una serra radial tallant ferro. El paio de la caixa té un nas com si li haguessin arrencat d’una mossegada, mastegat a consciència i escopit posteriorment al mig de la cara. De la gàbia, allà fora, vessen dos braços que pidolen. Braços llargs, bruts i sinuosos com carreteres. Una noia estrangera entra i es posa a la cua. Italiana. Em visualitzo mentalment trepitjant fort amb el tema del primat, donant una lliçó de maneres al red neck aquest i impressionant a la morena. Té un bon cul. Pot ser és francesa. A banda i banda de la carretera camps de cereal que ja no seràn collits. Màquina de Coca Cola. Màquina de gel. Màquina de tabac. Passar per caixa abans d’omplir el dipòsit. El col.lega del nas de vesper no mira als ulls. Signes on has de signar i ni bon dia ni bon viatge ni res de res. He estat a punt de mencionar-li això del gibó, però la guiri no estava al cas, s’ha distret mirant el preu d’uns Phoskitos i no he volgut malbaratar recursos. Em poso al seu costat fingit interès pel mon de la pastisseria industrial. Pneumàtics d’ocasió per tot arreu. Piles. La morena xiula molt fluixet “Baila morena” de Zucchero. Al final es decideix per un pack familiar de Panteras rosas –encara les fabriquen?- sis unitats pel preu de cinc, bon negoci, sí senyor. La meva creuada en pro de la dignitat animal -la qual estava perdent empenta per moments- es recupera ràpidament quan veig a la turista pagar, sortir i dirigir-se encuriosida cap a la gàbia del condemnat. La segueixo a una distància prudencial. L’escenografia d’aquest lloc la firmaria encantat el mateix Diògenes. Borinots. Excrements. Una muntanya negre. Els ocells hi piquen. Un Cocker cec que no es deixa tocar. Ensenya les dents i fuig. Això ha semblat un tro. Encara plourà. La noia es mira la bèstia i riu. Em mira a mi i riu. Es fot una Pantera Rosa i riu. No té més de disset o divuit anys i riu amb un riure ple de dents blanques. M’ofereix un d’aquells pastissets de color fúcsia en un gest ple de gràcia, declino l’invitació. No és un gibó. No. Alguna vegadaho va ser. Ara només és pols i son. I ulls. Ulls grocs de son i de pols. Escuadres de mosques ballen la seva geomètrica versió de la dança de la mort sobre el seu cap. Aquesta xafogor no és normal. La noieta em mira de fit a fit amb uns ulls molt oberts i explícitament castanys. Després es dirigeix a mi amb una veu tota salada i saltarina: -. Do you think it’s ok if I feed him? -em diu mentre mostra el pastisset que abans m’oferia a mi- Arronso les espatlles abstenint-me d’opinar sobre el tema mentre imagino el còlic que tot aquest greix poliinsaturat pot ocasionar en el sistema digestiu d’un herbívor. Ella s’apropa a la gàbia remenant el pompis. L’animal mou els braços i para la mà mentre celebra la situació amb un ball psicòtic i desolador al cinquanta per cent. De fet, tot passa molt de pressa. La noia atança el pastís en direcció al barrots. Em mira, em pica l’ullet i riu. La miro, li torno el gest i estic a punt d’articular el més seductor dels meus somriures quan l’expressió a la seva fesomia passa de l’alegria a la sorpresa i després al pànic sense cap solució de continuitat. La mà del simi, ràpida com la llengua d’un camaleó, ha atrapat la seva a l’alçada del canell. La jove crida de dolor i maleeix en un idioma que identifico com a Romanés o pot ser Búlgar. El gibó no té cap intenció de deixar la presa. A terra és ple de molles de color fúcsia. Escolto, escoltem, el cruixir del cubit i el radi, cedint com branquetes sota aquella grapa peluda. Crits. Plors. El primat ha introduït ja tot el braç dins la gàbia quan giro cua. Entro i crido l’atenció de l’home dels nassos. Els tres clients que fan cua davant la caixa surten corrents a auxiliar la damisela en perill. Ell em mira i arronsa les espatlles. Despres surt de darrera el taulell amb una escopeta de canons retallats a la mà. Jo surto en direcció al cotxe i començo a omplir el dipòsit com si res d’allò anés amb mi. Ara són tots els que criden donant instruccions contradictòries i demanant calma. Aquí hi viu un del Barça. De debò? Doncs visca el Barça. Queden hores de carretera. Hores de carretera. Hores de carretera. Acabo d’omplir. Una filera de formigues d’aquelles petites travessa una taca d’oli. Més enllà tot de galledes plenes de ves a saber què. Un roser negre. Mort. Un gat vermell passa amb un pardal a la boca. Miro al cel. Pujo al cotxe. Encara plourà. Clau al contacte. No miraré enrere. Just quan em reincorporo a la nacional escolto dues detonacions sordes, com dos cops de tambor. Poso la ràdio.

Mèrits de David Barón

La Spero s’obria pas a través del buit del cosmos enmig d’un esglaiador silenci. Dins la nau espacial, en canvi, el rebombori característic de les grans celebracions feia gairebé impossible que els seus tripulants es comuniquessin amb normalitat entre ells. La música a tot drap, la barra lliure i l’alcohol que hi servien en tenien la culpa.

Tots fruïen tan esbojarradament com n’eren capaços. El capità Cortez, per exemple, exercia de disc joquei fent ús de la seva col·lecció de discos del segle vint; segons ell, l’únic en què es va fer bona música. A la pista de ball, un petit reducte de voltors encerclava la cosmonauta Takagi què certificava els seus excessos mitjançant una coreografia gairebé pornogràfica. Un dels biòlegs —un rus de nom recargolat— feia veure que tocava una guitarra invisible a cada punyetera cançó.

I mentre tot això passava, des d’un racó ombrívol d’aquell menjador reconvertit en discoteca, un individu capficat ho observava tot un xic apartat de la resta. Tothom el coneixia pel nom de Classius i les festes li acostumaven a provocar una notable indiferència. La que ara tenia davant no hagués estat una excepció si no fos per l’homenatge que esperava rebre-hi. Altrament, ja s’hauria desentès d’un espectacle tan ordinari com aquell.

Llavors, el capità va aturar la música abruptament. Alguns xiulets i protestes es van deixar sentir entre la tripulació embriagada.

—Silenci per favor! —cridà en Cortez, que en aquell moment tampoc era precisament un exemple de vocalització—. M’agradaria fer una pausa. El motiu s’ho val, creieu-me.

En Classius es va remoure intranquil en la seva solitud.

—Han estat set anys molt durs —prosseguí—. Hem sacrificat un valuós temps de les nostres vides. Marxàrem sense saber si tornaríem. Deixàrem enrere un planeta en estat terminal. Tots hem sofert la pèrdua d’algú estimat per culpa de la Febre de Lemm, però ningú no ha perdut mai el temps lamentant-se per les cantonades d’aquesta nau.

A la sala s’havia creat una expectació solemne. Tothom escoltava el capità, tret del rus de nom recargolat, que seguia fent veure que era una estrella del rock.

—És per això que vull agrair-vos la vostra feina durant tot aquest temps. Volia fer-ho abans que la resta de la humanitat. Sou uns herois.

Els pilotes més impacients començaren a aplaudir abans d’hora.

—Ara bé! —els interrompí ell mateix—. Com ja sabeu, hi ha algú a qui hem d’agrair-li especialment aquest moment. Ell va trobar el microorganisme que salvarà als pocs de la nostra espècie que queden a la Terra.

En Classius ja s’allisava la camisa. Era el moment.

—Un fort aplaudiment… per en Dimitri Kuznetsov!

En Classius, fred com un cadàver, va rebre els crits embogits dels seus companys com fuetades als testicles.

—Dimitri! Dimitri! Dimitri!

Va trigar uns segons a admetre que de res havia servit posar-se les seves millors gales, ni haver preparat aquell discurs ple de falsa modèstia, ni aguantar aquella puta festa, ni passar set anys envoltat d’ineptes dins d’aquella muntanya de ferralla amb forma de balena greixosa. Res havia valgut la pena. Els aplaudiments se’ls enduia aquell maleït energumen que no parava de fer veure que tocava la guitarra ni en un moment com aquell, algú tan borratxo que no era capaç d’entendre perquè tothom el mirava i lloava.

En Classius va marxar del menjador mig embogit. Abans no es tanquessin les portes automàtiques rere seu, va poder sentir com en Dimitri malgastava el seu moment de glòria perbocant davant de tots, acció que només va aconseguir consagrar-lo encara més. La música tornà a sonar i els crits d’admiració es van ofegar en la llunyania mentre ell es dirigia al seu laboratori.

Allà, un centenar llarg d’androides l’esperaven: freds, callats i expectants rere llurs peixeres individuals de líquid amniòtic i conservant. Desactivats, latents, esperant que el seu creador els encomanés una nova missió, tal com havia fet tan sovint darrerament. Se sentia molt més acompanyat allà que a la festa. Ells no xerraven. Mai dedicaven paraules d’elogi. Però tampoc decebien mai ningú. Potser el seu petit equip de robots era conscient de quin mèrit hi tenia ell en la troballa del remei de la Pesta de Lemm. Potser algun d’ells va sentir com el seu creador va insistir a fer-los servir per rastrejar els núvols tòxics i radioactius de Júpiter justament quan el capità volia rendir-se i tornar a la Terra amb les mans buides. Potser sí. Qui sap?

Fart de tot, deixà caure els seus dits nerviosos sobre la seva consola de programació. Ple d’ira, va començar a refer algoritmes i a reprogramar comportaments fins a perdre la noció del temps i alguna cosa més.

Al cap de tres dies, a la Terra, no sospitaven quin pretext donarien des del pont de la Spero per justificar el retràs de la videoconferència que hi havia prevista per les catorze hores d’aquell dia. Tots els governs, mitjans de comunicació i famílies del planeta esperaven l’anunciat retorn. Però quan el neguit es començà a fer-se insuportable, un senyal procedent de la nau arribà a totes les terminals de vídeo sintonitzades adequadament.

La mirada perduda d’en Classius ocupava gairebé tota la pantalla. Rere seu, uns pocs tripulants cridaven agònics mentre els androides els arrancaven membres del cos, tibant d’ells com si fossin cuixes de pollastre d’un dinar de diumenge qualsevol.

El terra de la nau era una bassa vermella i espessa. Els espectadors, horroritzats, només van entendre una frase sense sentit:

—Que quedi clar. El mèrit de tot això és meu. Només meu!

La comunicació es va tallar sens més.

Minuts més tard la Spero es va cremar a l’atmosfera, davant les càmeres de televisió. Desapareixia sota un foc incandescent per una incomprensible òrbita de reentrada errònia. Amb aquella llum es perdia el remei trobat contra tot pronòstic. Un remei que els salvaria a tots d’aquella malaltia ferotge.

Tothom sabia que aquell dia el món estava destinat a canviar, però ningú imaginà que ho faria d’aquella manera.