Encara plourà de Josep Julien

Tenen un simi tancat en una gàbia. A ple sol. Primer m’ha semblat un ximpanzé, però no. No. És un gibó. La gàbia és molt petita. Insuficient. Indigna. Sóc en una gasolinera a la nacional II. Valoro la situació legal d’aquesta bèstia i si dirigir o no a l’encarregat o a qui correspongui alguna mena d’observació al respecte. Sóc el tercer en una cua de quatre homes que van tots amb la cartera a la ma. Busco jurisprudència al mòbil per casos de captiveri il.legal d’animals salvatges. El lloc és ple d’organitzades constel.lacions de mosques repartint-se l’aire en parcel.les. No tinc cobertura. A fora pocs cotxes. Uns turistes no deixen sortir la canalla del seu mentre fan suc. Una pala recolzada a la paret. Estiu. I aquesta catipén. No molt lluny una serra radial tallant ferro. El paio de la caixa té un nas com si li haguessin arrencat d’una mossegada, mastegat a consciència i escopit posteriorment al mig de la cara. De la gàbia, allà fora, vessen dos braços que pidolen. Braços llargs, bruts i sinuosos com carreteres. Una noia estrangera entra i es posa a la cua. Italiana. Em visualitzo mentalment trepitjant fort amb el tema del primat, donant una lliçó de maneres al red neck aquest i impressionant a la morena. Té un bon cul. Pot ser és francesa. A banda i banda de la carretera camps de cereal que ja no seràn collits. Màquina de Coca Cola. Màquina de gel. Màquina de tabac. Passar per caixa abans d’omplir el dipòsit. El col.lega del nas de vesper no mira als ulls. Signes on has de signar i ni bon dia ni bon viatge ni res de res. He estat a punt de mencionar-li això del gibó, però la guiri no estava al cas, s’ha distret mirant el preu d’uns Phoskitos i no he volgut malbaratar recursos. Em poso al seu costat fingit interès pel mon de la pastisseria industrial. Pneumàtics d’ocasió per tot arreu. Piles. La morena xiula molt fluixet “Baila morena” de Zucchero. Al final es decideix per un pack familiar de Panteras rosas -encara les fabriquen?- sis unitats pel preu de cinc, bon negoci, sí senyor. La meva creuada en pro de la dignitat animal -la qual estava perdent empenta per moments- es recupera ràpidament quan veig a la turista pagar, sortir i dirigir-se encuriosida cap a la gàbia del condemnat. La segueixo a una distància prudencial. L’escenografia d’aquest lloc la firmaria encantat el mateix Diògenes. Borinots. Excrements. Una muntanya negre. Els ocells hi piquen. Un Cocker cec que no es deixa tocar. Ensenya les dents i fuig. Això ha semblat un tro. Encara plourà. La noia es mira la bèstia i riu. Em mira a mi i riu. Es fot una Pantera Rosa i riu. No té més de disset o divuit anys i riu amb un riure ple de dents blanques. M’ofereix un d’aquells pastissets de color fúcsia en un gest ple de gràcia, declino l’invitació. No és un gibó. No. Alguna vegadaho va ser. Ara només és pols i son. I ulls. Ulls grocs de son i de pols. Escuadres de mosques ballen la seva geomètrica versió de la dança de la mort sobre el seu cap. Aquesta xafogor no és normal. La noieta em mira de fit a fit amb uns ulls molt oberts i explícitament castanys. Després es dirigeix a mi amb una veu tota salada i saltarina: -. Do you think it’s ok if I feed him? -em diu mentre mostra el pastisset que abans m’oferia a mi- Arronso les espatlles abstenint-me d’opinar sobre el tema mentre imagino el còlic que tot aquest greix poliinsaturat pot ocasionar en el sistema digestiu d’un herbívor. Ella s’apropa a la gàbia remenant el pompis. L’animal mou els braços i para la mà mentre celebra la situació amb un ball psicòtic i desolador al cinquanta per cent. De fet, tot passa molt de pressa. La noia atança el pastís en direcció al barrots. Em mira, em pica l’ullet i riu. La miro, li torno el gest i estic a punt d’articular el més seductor dels meus somriures quan l’expressió a la seva fesomia passa de l’alegria a la sorpresa i després al pànic sense cap solució de continuitat. La mà del simi, ràpida com la llengua d’un camaleó, ha atrapat la seva a l’alçada del canell. La jove crida de dolor i maleeix en un idioma que identifico com a Romanés o pot ser Búlgar. El gibó no té cap intenció de deixar la presa. A terra és ple de molles de color fúcsia. Escolto, escoltem, el cruixir del cubit i el radi, cedint com branquetes sota aquella grapa peluda. Crits. Plors. El primat ha introduït ja tot el braç dins la gàbia quan giro cua. Entro i crido l’atenció de l’home dels nassos. Els tres clients que fan cua davant la caixa surten corrents a auxiliar la damisela en perill. Ell em mira i arronsa les espatlles. Despres surt de darrera el taulell amb una escopeta de canons retallats a la mà. Jo surto en direcció al cotxe i començo a omplir el dipòsit com si res d’allò anés amb mi. Ara són tots els que criden donant instruccions contradictòries i demanant calma. Aquí hi viu un del Barça. De debò? Doncs visca el Barça. Queden hores de carretera. Hores de carretera. Hores de carretera. Acabo d’omplir. Una filera de formigues d’aquelles petites travessa una taca d’oli. Més enllà tot de galledes plenes de ves a saber què. Un roser negre. Mort. Un gat vermell passa amb un pardal a la boca. Miro al cel. Pujo al cotxe. Encara plourà. Clau al contacte. No miraré enrere. Just quan em reincorporo a la nacional escolto dues detonacions sordes, com dos cops de tambor. Poso la ràdio.

Mèrits de David Barón

La Spero s’obria pas a través del buit del cosmos enmig d’un esglaiador silenci. Dins la nau espacial, en canvi, el rebombori característic de les grans celebracions feia gairebé impossible que els seus tripulants es comuniquessin amb normalitat entre ells. La música a tot drap, la barra lliure i l’alcohol que hi servien en tenien la culpa.

Tots fruïen tan esbojarradament com n’eren capaços. El capità Cortez, per exemple, exercia de disc joquei fent ús de la seva col·lecció de discos del segle vint; segons ell, l’únic en què es va fer bona música. A la pista de ball, un petit reducte de voltors encerclava la cosmonauta Takagi què certificava els seus excessos mitjançant una coreografia gairebé pornogràfica. Un dels biòlegs —un rus de nom recargolat— feia veure que tocava una guitarra invisible a cada punyetera cançó.

I mentre tot això passava, des d’un racó ombrívol d’aquell menjador reconvertit en discoteca, un individu capficat ho observava tot un xic apartat de la resta. Tothom el coneixia pel nom de Classius i les festes li acostumaven a provocar una notable indiferència. La que ara tenia davant no hagués estat una excepció si no fos per l’homenatge que esperava rebre-hi. Altrament, ja s’hauria desentès d’un espectacle tan ordinari com aquell.

Llavors, el capità va aturar la música abruptament. Alguns xiulets i protestes es van deixar sentir entre la tripulació embriagada.

—Silenci per favor! —cridà en Cortez, que en aquell moment tampoc era precisament un exemple de vocalització—. M’agradaria fer una pausa. El motiu s’ho val, creieu-me.

En Classius es va remoure intranquil en la seva solitud.

—Han estat set anys molt durs —prosseguí—. Hem sacrificat un valuós temps de les nostres vides. Marxàrem sense saber si tornaríem. Deixàrem enrere un planeta en estat terminal. Tots hem sofert la pèrdua d’algú estimat per culpa de la Febre de Lemm, però ningú no ha perdut mai el temps lamentant-se per les cantonades d’aquesta nau.

A la sala s’havia creat una expectació solemne. Tothom escoltava el capità, tret del rus de nom recargolat, que seguia fent veure que era una estrella del rock.

—És per això que vull agrair-vos la vostra feina durant tot aquest temps. Volia fer-ho abans que la resta de la humanitat. Sou uns herois.

Els pilotes més impacients començaren a aplaudir abans d’hora.

—Ara bé! —els interrompí ell mateix—. Com ja sabeu, hi ha algú a qui hem d’agrair-li especialment aquest moment. Ell va trobar el microorganisme que salvarà als pocs de la nostra espècie que queden a la Terra.

En Classius ja s’allisava la camisa. Era el moment.

—Un fort aplaudiment… per en Dimitri Kuznetsov!

En Classius, fred com un cadàver, va rebre els crits embogits dels seus companys com fuetades als testicles.

—Dimitri! Dimitri! Dimitri!

Va trigar uns segons a admetre que de res havia servit posar-se les seves millors gales, ni haver preparat aquell discurs ple de falsa modèstia, ni aguantar aquella puta festa, ni passar set anys envoltat d’ineptes dins d’aquella muntanya de ferralla amb forma de balena greixosa. Res havia valgut la pena. Els aplaudiments se’ls enduia aquell maleït energumen que no parava de fer veure que tocava la guitarra ni en un moment com aquell, algú tan borratxo que no era capaç d’entendre perquè tothom el mirava i lloava.

En Classius va marxar del menjador mig embogit. Abans no es tanquessin les portes automàtiques rere seu, va poder sentir com en Dimitri malgastava el seu moment de glòria perbocant davant de tots, acció que només va aconseguir consagrar-lo encara més. La música tornà a sonar i els crits d’admiració es van ofegar en la llunyania mentre ell es dirigia al seu laboratori.

Allà, un centenar llarg d’androides l’esperaven: freds, callats i expectants rere llurs peixeres individuals de líquid amniòtic i conservant. Desactivats, latents, esperant que el seu creador els encomanés una nova missió, tal com havia fet tan sovint darrerament. Se sentia molt més acompanyat allà que a la festa. Ells no xerraven. Mai dedicaven paraules d’elogi. Però tampoc decebien mai ningú. Potser el seu petit equip de robots era conscient de quin mèrit hi tenia ell en la troballa del remei de la Pesta de Lemm. Potser algun d’ells va sentir com el seu creador va insistir a fer-los servir per rastrejar els núvols tòxics i radioactius de Júpiter justament quan el capità volia rendir-se i tornar a la Terra amb les mans buides. Potser sí. Qui sap?

Fart de tot, deixà caure els seus dits nerviosos sobre la seva consola de programació. Ple d’ira, va començar a refer algoritmes i a reprogramar comportaments fins a perdre la noció del temps i alguna cosa més.

Al cap de tres dies, a la Terra, no sospitaven quin pretext donarien des del pont de la Spero per justificar el retràs de la videoconferència que hi havia prevista per les catorze hores d’aquell dia. Tots els governs, mitjans de comunicació i famílies del planeta esperaven l’anunciat retorn. Però quan el neguit es començà a fer-se insuportable, un senyal procedent de la nau arribà a totes les terminals de vídeo sintonitzades adequadament.

La mirada perduda d’en Classius ocupava gairebé tota la pantalla. Rere seu, uns pocs tripulants cridaven agònics mentre els androides els arrancaven membres del cos, tibant d’ells com si fossin cuixes de pollastre d’un dinar de diumenge qualsevol.

El terra de la nau era una bassa vermella i espessa. Els espectadors, horroritzats, només van entendre una frase sense sentit:

—Que quedi clar. El mèrit de tot això és meu. Només meu!

La comunicació es va tallar sens més.

Minuts més tard la Spero es va cremar a l’atmosfera, davant les càmeres de televisió. Desapareixia sota un foc incandescent per una incomprensible òrbita de reentrada errònia. Amb aquella llum es perdia el remei trobat contra tot pronòstic. Un remei que els salvaria a tots d’aquella malaltia ferotge.

Tothom sabia que aquell dia el món estava destinat a canviar, però ningú imaginà que ho faria d’aquella manera.

El Crit de Jordi Falguera

La Cris es posa darrere de l’home, d’aquella bola de greix que es fa dir el seu pare, i li engega un tret al clatell. No sap per on ha entrat la bala, però ell es desploma a càmera lenta, movent els braços com si volgués agafar-la per les cuixes, colpejant-se una galta amb la punta de la taula, encara amb el llapis a la mà, fins que queda esterrecat a terra, amb la cadira tombada, un ull rebentat. Algunes de les factures que l’home repassava també han caigut i aviat es xopen amb la sang lenta que busca pendents entre rajoles. Després de tants anys fantasiejant, de nits d’insomni i d’angoixa, a la Cris li sobta que tot hagi estat tan fàcil. Mira i remira el cos panxut i no gosa moure’s ni un mil·límetre. Espera que en qualsevol moment ell aixequi el cap, la renyi i li demani per aixecar-se, com si tot hagués estat un simulacre. Tan irreal és l’aire que respira. El menjador és el de sempre. De fora arriba el brogit del trànsit, un gos que borda. Una tarda com tantes. Si no fos per les esquitxades de sang al gerro i unes quantes dents escampades com daus del parxís damunt la taula. I el pare de la Cris que no es mou, no li crida, no li repeteix que, si vol fer-lo feliç, si l’estima de debò, s’ha de descalçar, ha de seure a la seva falda, no ha de dir res a la mare. Si ho explica, els matarà a tots amb la pistola mentre dormin. A la mare, als germans, a ella. La Cris salta el cos, surt del pis, tanca la porta. Al replà para l’orella. Tem distingir un gemec d’aquell home que deia ser el seu pare, l’animal llardós que s’aixeca i l’agafa pel coll i l’encasta contra lanevera i li posa el dit gros dins de la boca. Al fons del pis encara sent l’equip de música que ha deixat engegat quan ha pres la decisió, quan ha caminat pel passadís fins al despatx, quan ha obert el calaix on guardava l’arma… Solo respirar para no perder… i sap que no ha de mirar enrere.. lo único que no quiero perder… A mesura que baixa les escales sent com el cor se li desboca, com gairebé li surt per la gola i s’asseu al portal, sota les bústies. Tremola. Es nota el pit esclafat i adolorit. Necessita un minut. Però una veïna, que ve del colmado, entra i la troba. «Què fas asseguda a les fosques? Estàs sonada!» I la Cris l’empeny, surt corrents i no s’atura, no s’atura, no s’atura, no para de córrer fins que, encara no sap com, arriba al parc de l’Oreneta, on s’asseu en un banc. Agafa una glopada d’aire. La primera que recorda conscientment. Eixampla el pit. Sent una sirena i pensa que ja la busquen. La policia passa de llarg. O és una ambulància. És igual. Podria quedar-se allí, amagada a les fosques, desaparèixer. Però pensa que fins ara ella ja ha estat això. Una desapareguda que mai no ha buscat ningú. Quan li sona el mòbil, en agafar-lo, s’adona que encara duu la petita pistola a sobre. És la seva mare. No contesta. Què pot dir-li que no sàpiga? Ella era la primera que se n’anava de casa per deixar-los sols. I el seu germà encara és hora que l’ajudi. I mira que l’ha vist plorar cops per casa… Que se’n vagin tots a prendre pel cul! De mica en mica, i per primer cop a la seva vida, la Cris nota com la sang brunz dins del seu cos. Aquelles sensacions inicials de terror i de paràl·lisi han deixat pas a una efervescència incontrolable i té ganes de cridar. I crida. Crida tant que el terra vibra, que els arbres es desfullen, que tots els vidres s’esmicolen. Ja no és la noia que els amics esquiven a les festes. La noia que plora pels racons. Se sent

poderosa, vivificada. S’ha acabat la Cris esclava, la Cris fràgil, la Cris dels altres. Té tants assumptes per resoldre. El cabró que li va fer un petó als llavis i que només volia els seus apunts de sociologia. La veïna imbècil que va abandonar un gat perquè li esgarrapava el sofà. Els mal parits que li van estafar quatre cents euros amb aquell curs d’alemany. Tots els fills de puta que han fet d’aquesta terra un lloc irrespirable i diabòlic. La Cris agafa la pistola, es fa un autorretrat amb el mòbil i l’envia tots els contactes de l’agenda que l’han putejada en aquesta vida. Ells seran els següents.

L’endemà d’Àlex Resta

No se ben bé perquè explico això ara. Potser és el que li va passar al Pere, hi ha coses que quan toca s’han d’explicar, o potser només volia poder dir que jo ho sabia abans que passés. Ara parlaré del Pere, però abans et situo. Primer he de parlar d’en Tom. Jo estudiava a Madrid d’intercanvi i la veritat és que hi vaig anar a parar una mica per mandrós o per poruc, no ho sé. Molts amics optaven per un erasmus i jo no em veia anant pel món a passar fred o a parlar francès i vaig fer això. Necessitava sortir de casa i el Poble Sec ja se m’havia fet petit. Llavors ja era tant o més gandul que ara, però vaig fer un parell d’amics molt motivats, l’Ana i el Miguel. Ells creien en la transparència informativa, una nova manera d’entendre el periodisme i d’alliberar les ments de l’opressió de l’editorialisme del capital, o alguna cosa així. A mi m’agradava anar a fer botellines a Lavapiés i mentre ells arreglaven el món jo m’inflava de tapes i cervesa. El Miguel em va dir que l’endemà al matí havia d’entrevistar al corresponsal de la BBC a Madrid, un tal Tom. Em va convèncer perquè l’acompanyés. Normalment hi anava l’Ana però aquest cop li era impossible. En realitat es tractava de portar una càmera (ell no en tenia) i fer unes fotos. Mirant enrere penso que al Miguel li agradava pensar que tenia assistents. Vam perdre el contacte.

Vaig anar-hi molt aviat i ressacós. En Miguel va entrevistar a Tom Burridge i jo li vaig fer 4 o 5 fotos desastroses. Després vam anar a fer unes cerveses i ens vam caure força bé. En Tom estava molt interessat en Catalunya per la prohibició dels toros però jo més interessat encara en les seves històries de Washington i Londres. Vam quedar un parell de dies més de tapeo i si va haver­hi un moment en que vaig estar aprop d’acabar la carrera i convertir­me en periodista va ser llavors.

Va acabar el semestre i me’n vaig tornar. A part d’una llista interminable de bars com la aguja i el tío vinagre, no en vaig treure gaire cosa més. Vaig tornar al Poble Sec a ple agost i el barri s’havia començat a posar de moda. Hi havia una dotzena de bars nous que s’havien de provar. De fet m’agradava més estar als bars que a la facultat i quan va començar el curs m’hi van veure poc.

Era novembre i vaig rebre un email. Era en Tom. Feia molt que no agafava la moto, no em feia especial gràcia, però no hi havia gaires opcions. La meva idea era sortir cap a les 10 ja esmorzat, buscar el tal Pere i haver tornat pel vermutet com cada dissabte. Però eren les 10 tocades quan em vaig despertar i tot anava malament. M’he oblidat de l’email, perdona. Em demanava un petit favor. Hi havia un home que havia enviat desenes d’emails a cadenes de televisió, ràdios i diaris, semblava guillat, però li havien demanat que anés a veure de què es tractava quan estés per la zona. No tenia previst anar per Barcelona per cap reportatge properament i com a bon britànic no li agradava deixar coses pendents, així que em va preguntar si m’hi podria acostar i veure de què anava tot plegat i en tot cas, ja s’hi acostaria després. Convençut que diria que no, vaig acabar responent: OK. Dalt la moto en direcció a Sant Pau d’Ordal, encara no entenia què estava fent. Mitja horeta després entrava al poble. Era petit però tot i així em va costar força trobar el 31 del carrer Ponent. Vaig aparcar la moto i quan anava a buscar el timbre del tal Pere, vaig veure una nota amb una fletxa: sóc cap allà. Vaig caminar en la direcció de la fletxa un parell o tres de minuts fins que vaig veure un home feinejant en un hort. T’esperava ­em va dir. L’home devia tenir cap als 70 anys, però es conservava bé. De fet no recordo gaire com era, per molt que hi pensi no em ve gaire més que la imatge de l’home feinejant.No em va deixar ni explicar­li massa qui era ni qui m’enviava i em va dir que m’assegués.Tenia un parell de caixes de plàstic i me’n va oferir una. Ell també va asseure’s.

Ara és quan el relat es torça i potser arrufes el front i perds les ganes de continuar. A mi també em va passar però em vaig quedar fins al final, potser tu també llegiràs tot el que t’escric. No sóc humà, sóc un extraterrestre ­em va etzibar i es va quedar quiet mirant­me una bona estona. Em van passar moltes coses pel cap però no vaig dir res ni vaig moure’m un mil∙límetre. Fa molt temps que sóc aquí. Em van enviar per.. bé tan se val. El cas és que vaig anar a parar a Sant Pau i em va agradar, és un lloc tranquil i bonic… i vaig plantar un hortet. Aviat la realitat em prendrà la oportunitat de ser inèdit. Que algú ho sàpiga almenys. El vostre món és a punt de canviar: Ja venen. Res serà igual, l’univers s’eixamplarà de cop i mirareu amunt i jo ja no seré estrany. Ja no va dir res més i em va demanar l’adreça d’email. No se perquè però li vaig donar. Mitja hora més tard entrava per la diagonal. A en Tom li vaig dir que no hi hi havia cap història, que era un sonat que deia haver inventat una nova energia renovable i que ho oblidés.

Al Juny vaig rebre un email del Pere, només una frase i un enllaç: Ja ha començat!

http://actualidad.rt.com/videoclub/view/97528-ovni-cielo-londres-grabacion-rt-keiser-report

La resta, l’endemà, ja ho saps. Una bogeria.

Aniversari Feliç

Avui M ha d’anar a la perruqueria a les 3h, després de dinar. Va reservar hora perquè avui és el seu aniversari i vol estar especialment maca per a l’ocasió, per al sopar sorpresa que li han preparat les seves amigues. En teoria ella no en sap res, però l’estúpid del seu marit li ho va explicar l’altre dia “perquè es posés guapa”, i va remarcar la paraula “guapa”. M compleix avui 55 anys i en fa molts que se sent sola; el seu marit l’enganya amb la secretària nova, una noia jove, atractiva i sense massa escrúpols, i el seu fill, des que va marxar de casa, ja gairebé mai no la truca ni la visita. Aquest matí s’ha aixecat molt il·lusionada fins que davant el mirall ha descobert nous cabells blancs (quan m’han sortit?, es pregunta). Després, una mica nerviosa, ha esperat els petons de felicitació del seu marit, però res, no se’n recordava del seu aniversari, així que li ha hagut de dir “Carinyu, que no em felicites abans de marxar a la feina?” I ell, amb un gest breu i mig grunyit, li ha plantat un petó sec als llavis, li ha rascat el cap amb afecte (encara que a ella li ha semblat que la tocava igual que a un gos qualsevol que es passeja pel carrer), i aturant la mirada uns segons en el seu cap li ha dit que vagi a la perruqueria urgentment, sisplau. De seguida ha agafat el maletí, s’ha col·locat bé la corbata i ha marxat, com sempre, després de dir-li “fins a la nit; sigues puntual”. M s’ha quedat immòbil i sola al menjador mirant com es tancava la porta. S’ha passat una mà pels cabells i després ha fet el mateix de cada matí, ha posat música per netejar una mica la casa, ha trucat a la seva mare per saber com es trobava avui i per comprovar que ella també havia oblidat el seu aniversari; ha preparat una gran lasanya per a 6 persones per si es presentava algú a felicitar-la i volia quedar-se a dinar amb ella, i ha esperat alguna trucada o missatge de felicitació. Però res. Aquest dilluns transcorria com qualsevol altre dilluns i M ha pensat que li agradaria que passés alguna cosa, qualsevol cosa que fes el dia diferent ja que se sentia cada vegada més insignificant. A l’hora de dinar s’ha cruspit ella sola més de la meitat de la safata de lasanya, directament, sense utilitzar cap plat, i un magnífic fuet de Vic que penjava d’una paret de la cuina. Quan s’ho ha acabat s’ha sentit feixuga, s’ha sentit com una vaca, i ha decidit sortir a córrer una estona, ja aniria un altre dia a la perruqueria, s’arreglaria ella mateixa els cabells, tampoc els portava tan malament. S’ha endut el mòbil per si algú la trucava. M ha arribat al parc per on sempre corre, però de sobte s’ha sentit tan pesada que s’ha assegut en un banc abans de començar l’exercici; segurament es trobava malament per haver menjat tantíssim, ha pensat. De tant en tant mira el mòbil, que continua en silenci. Després d’una estona llarga ha decidit tornar a casa, ja que li estava agafant fred i sentia que havia descansat prou. Pel camí ha mirat el rellotge un parell de cops i ha pensat que s’estava fent tard, que havia de començar a arreglar-se si no volia fer tard. Un cop a casa ha començat per assajar algunes cares i gests de sorpresa davant el mirall per quan arribés al restaurant i es trobés amb la taula plena de gent. Oooooh, Uuuuh, Aaaaah, Eiiiiii, Mmmmm…; havia d’arribar l’última, a les 22.15h, segons indicacions exactes del seu marit, on en teoria només l’esperava ell per celebrar junts un sopar d’aniversari íntim i romàntic. Romàntic…, va pensar ella, i va començar a riure amargament tot recordant la jove secretària. Totes les cares que posa li semblen falses i ridícules, a més ha comptat tres noves arrugues. El temps corre, ha arribat el vespre i M no té ganes de vestir-se ni maquillar-se, i tampoc no sap què fer amb aquell cabell. I el telèfon encara sense sonar.
Es treu la roba i en lloc de triar un vestit ha pensat en prendre’s una copeta per animar-se. Ha anat nua cap a la cuina, s’ha preparat un bon còctel i després de beure-se’l d’un glop s’ha adonat que la seva vida necessita estímuls i llavors ha vist clar què havia de posar-se per estar radiant tota la nit. I ha buscat a l’armari aquell vestit tan impressionant, el de núvia de Frankenstein, que va confeccionar un any per carnaval. Se l’ha emprovat i, encara que li queda una mica estret, ha pensat que li esqueia fenomenal, per tant, aniria així al sopar. També ha buscat la perruca, una perruca espectacular, sens dubte el complement ideal; no podia presentar-se al sopar amb aquells pèls de boja. En posar-se-la ho ha vist tot clar i s’ha sentit millor que mai. A les 22h en punt ha conduit ràpidament fins al centre, ha arribat a les 22.15h al restaurant i li ha donat les claus del cotxe a un cambrer que esperava a la porta perquè l’hi aparqués en un lloc adient. El cambrer se l’ha mirat de dalt a baix amb uns ulls com plats, però ella no ha advertit l’estupefacció que li causava la seva imatge i ha entrat vestida d’aquella manera absurda al restaurant. Ha caminat a poc a poc i amb gran solemnitat perquè tothom pogués veure el meravellós aspecte que tenia malgrat els anys, i s’ha dirigit somrient cap a la taula on més persones de les que imaginava l’esperaven. Després d’observar les cares d’estupor d’amigues, amics, mare, fill i marit davant d’aquella imatge grotesca els hi ha dit dreta davant de tots els comensals: “Oh, my God, quina sorpreeeeesa! Tanta felicitat em mata!

Ho sabem tot

La gent diu que quan ens fem grans piquem de peus contra tot lo que ens han dit, ens revelem contra el món per tot lo que han tingut que treballar els nostres pares. Aquesta part del fer-se gran intenta trencar els llaços que ens lliguen, però jo no crec que piquem de peus per això. Crec que piquem de peus quan descobrim que els nostres pares no saben molt més del món que nosaltres, no tenen totes les respostes, ens revelem quan descobrim que ens han mentit des de sempre, que el Pare Noel no existeix.

La festa dels secrets

Us penseu que no conec els vostres secrets, que sou molt hàbils, i a mi ja m’està bé. No m’importa que m’ignoreu o feu acudits sobre mi. De fet, m’agrada sentir el vostre menyspreu. Em regalima coll avall, i té el mateix gust que la mel. Abans em sentia sola i indefensa, plorava molt, i ara només ploro quan tallo ceba. Ni us imagineu el que us està a punt de passar. La Natàlia és el meu principal objectiu. La Sandra i l’Estel són secundàries, però també obtindran la seva recompensa. La Natàlia em mira, però no directament. S’ha vist obligada a convidar-me a la reunió, però ningú la pot obligar a parlar amb mi. M’he hagut de servir jo mateixa una tònica, i ningú m’ha ofert res de menjar. La Sandra ha dit que la meva faldilla sembla un sac, i he pogut veure les seves famoses dents de conill. Sí, estimada Sandra, sé que t’ha deixat en David, que ja no et suporta més, i que vas enverinar el seu gos. L’Estel deixa anar una rialla. Una rialla encantadora i perfecta. L’Estel també pensa que les dents de conill són monstruoses. Ai, Estel, que en David t’ha dit que t’estima, i tu hi has caigut de quatre potes. L’altra nit vas arribar molt tard a casa. Quan li diràs a la teva millor amiga que en David t’escriu poemes amb els dits? Sí, ets la més maca de l’institut, aquesta és la teva maledicció. I la faldilla que portes no és tan maca com la de la Natàlia. No hauria de ser així, oi? És una injustícia terrible. La Natàlia em segueix mirant de reüll. Està mig avorrida. Li ve de gust tacar-me la faldilla amb la seva tònica, però li fa mandra bellugar-se. Li agradaria trencar el silenci que s’ha creat al meu voltant i preguntar-me si la meva mare està fent molts amics al psiquiàtric. Però no fa res. Prefereix fer veure que és misteriosa i sofisticada. La Sandra la vol imitar, però les dents de conill resulten massa ridícules. Natàlia, reina, sé que al teu pare l’han fet fora de la fàbrica, i que fa mesos que no vas al cinema ni et compres roba. Tot el que tens t’ho han deixat. Només ho sabia en David, i el verí li farà efecte aviat. He caminat per la sala unes quantes vegades. La ràdio gairebé no se sent. L’Estel canvia d’emissora. A la Natàlia li encanta la música i odia les notícies. Si el món se’n va a fer punyetes, no és el seu problema. La Natàlia ha convidat les seves quinze millors amigues per celebrar que ja són grans i que ja poden fer realitat els seus somnis. I m’ha convidat a mi perquè, malgrat tot, hem de ser fidels a l’Associació. I també perquè vol celebrar que ja no em veurà mai més. L’Estel es pentina igual que les estrelles de cine, i se’n surt força bé. Per això vol ser perruquera. Una perruquera de luxe, és clar. Va demanar l’any 2001, i li van concedir de seguida. Serà la primera a marxar, i ja falten tres minuts. La Sandra, en canvi, va demanar el 2024, quan la tecnologia pugui convertir-la en una deesa. L’Associació sempre ha cregut que la Sandra i l’Estel voldrien anar juntes, però l’Associació també s’equivoca. La Sandra marxarà d’aquí a cinc minuts. La Natàlia ho té molt clar. Vol el 1983. La música, els pantalons estrets i les llums són l’única cosa que pot donar sentit a la seva vida. Ella sempre ha estat la preferida de l’Associació. I per això mateix va ser ella qui va decidir el meu destí: 1929. L’any on ningú volia anar. Natàlia, te’n penediràs. D’aquí a vint minuts començaràs a notar-ho. Perquè no marxaràs enlloc. Jo sé els vostres secrets. Les vostres debilitats. Començo a plorar al mig de la sala. Mireu-me, colla d’estúpides insignificants. Mireu-me. Us agrada que plori, oi? L’Estel marxa. Però ningú se n’ha adonat. Jo sóc més interessant. La Sandra marxa. Tampoc li han dit adéu. Allargo la plorera. Altres noies també van marxant. Finalment quedem la Natàlia i jo. Paro de plorar. Ja no té sentit continuar amb aquesta comèdia. La Natàlia veu que no marxa. No ho entén. Estiro el braç cap a ella, i amb el got faig un brindis. Espero que totes hagin arribat senceres. L’any 1929 va ser extremadament dolorós, i algunes no arribaran mai a adaptar-se. La Natàlia es posa vermella. No, tu no, reina. Tu no hi aniràs. Tu et quedes aquí, amb mi. T’ha agradat la tònica? He fet una bona feina. L’he manipulada. I tu estàs perduda. No intentis sortir per la porta. Et queden menys de dos minuts. Cauràs per les escales i la faldilla se t’aixecarà més amunt dels genolls. La finestra? Endavant, si vols que els veïns facin safareig sobre la nena pobra que mai va poder tenir el noi ric i que va posar fi a la seva vida. Que què m’has fet ? Realment vols una pista? Se’t van tancant els ulls. Queda’t a prop del sofà. No ets més important que jo. No ets millor. Les teves amistats de les altes esferes em fan fàstic. El teu secret em pertany. Puc fer el que vulgui, i no et queda temps per assimilar-ho. L’Associació mai ha sabut qui eres de veritat. L’Associació sempre ha cregut que manipular el temps és cosa de savis. L’Associació té molts secrets. I encara queda tònica.

Determinacions

La Carme està asseguda al sofà. -No t’espantis, eh, quan ho vegis… –diu, amb veu indecisa, mirant en Joan Maria. -No diguis tonteries, Carme –diu ell, amb fermesa. Ella està asseguda a la punta del sofà, les mans i la boca li tremolen una mica. Els seus ulls escruten, porucs i àvids alhora, el rostre d’en Joan Maria, que seu al seu costat, mentre nota com el cor li batega de pressa. -Carme, no pateixis, a mi no m’importa… –afegeix ell, amb un to de veu assossegat, conciliador, amb la cara i les mans suades i un got de vi mig ple recolzat a la taula que hi ha davant del sofà. La Carme se’l mira, encara vacil·lant, però se li apropa una mica. -No és agradable de veure, Joan Maria… En Joan Maria fa un glop de vi. -Va, ja n’hi ha prou, dona. No has de tenir vergonya amb mi. No vull que en tinguis, entesos? No t’has d’avergonyir de res –fa una pausa–. D’acord? La Carme no respon, però aquestes paraules li donen força. -Va, treu-te els pantalons. Es fa un silenci. Es miren. -Carme… –insisteix. A fora, els cotxes circulen com si no passés res. Ell manté la calma com pot, esperant com si no passés res. Ella deixa que transcorrin els segons, com si no hagués de passar res. -Car… I ara sí. Finalment, amb esforç evident, a poc a poc, la Carme comença a descordar-se els pantalons. En Joan Maria l’observa i es torna a apropar el vas als llavis. La Carme se’ls abaixa. Té unes cames blanques llargues i fines. En Joan Maria li mira les calces, amb una cobejança que el seu rostre ja no pot contenir. -Au, i ara les calces –i fa un altre glop de vi, precipitat. Ara mou la mà dreta inconscientment. Però la Carme li diu que abans li vol explicar una cosa. -Saps…? És que… és que la majoria de nois que ho han vist, doncs… s’han fet enrere, després… Vull que ho tinguis present… Jo… -No m’importa –la talla ell, i li somriu. Es miren amb el que sembla sentida intensitat. En Joan Maria torna a instar-la perquè s’ho llevi tot. -Abaixa’t les calces, Carme. No tinguis por. A ella li costa prendre la determinació, però el veu tan convençut que, a pesar dels seus temors, comença a desplaçar-les cuixes avall. Unes bones cuixes, pensa en Joan Maria, que obre molt els ulls per no perdre’s l’espectacle. Fa calor i li cauen gotes de suor de la cara. Està impacient. Tira el cos endavant per poder veure millor l’entrecuix de la Carme, més neguitós del que la seva veu ha aparentat tota l’estona tal com demostra la seva posició corporal. Quan ella deixa caure les calces a terra, en Joan Maria torna a agafar el got de vi per fer-ne un altre glop, però ja no hi queda res per beure. La Carme té les cames tancades i en Joan Maria no pot veure allò que tant morbo i curiositat li desperta, allò que ella pateix tant per mostrar perquè, pel que diu, és una mica singular i “poc agradable de veure”. Però això, justament, és el que el fa excitar més encara. El misteri, la reticència esmorteïda, el desig. No pot esperar més. -Obre les cames…! –diu, aquest cop, evidenciant la seva pruïja. La Carme serra les dents i li fa cas. S’ha decidit. En el moment d’obrir-les, però, obeint a un instint de reserva, tanca els ulls per no veure la seva reacció. Quan les ha acabat de separar, ell es queda impàvid, sense paraules, amb els ulls encara més oberts. Aleshores la Carme, sense tancar les cames, obre els seus (ulls). En Joan Maria té la cara plena de gotes de suor que li cauen avall. Ella l’interroga amb la mirada, amb una barreja de recel i incertesa, cohibida per l’exposició de les seves intimitats i per la cara empal·lidida d’en Joan Maria, i s’arrauleix una mica. Ell, que ha tancat els punys, empassa saliva i es redreça enrere, apartant la vista de l’entrecuix de la Carme. Obre la boca. Agafa aire. Després, aixecant el cap amb circumspecció al cap d’uns segons que es fan eterns, mussita, amb un to de veu (aquest cop) gens convincent: -Així… hi ha nois que no s’han fet enrere? Llavors ella abaixa el cap i se’l mira d’una altra manera.

El gran complexe

L’Ona i l’Hug ja s’han cruspit el xai a la salsa tàrtara que a ella, esperonada per la cita, li havia dut tota la tarda preparar. Hi corre el vi de Borgonya collita del 2005 (la millor en anys, li diu ell mentre li serveix una copa), i aviat la pressió sanguínia s’esmuny de l’estomac al lòbul frontal del cervell. -Anem a fer les postres al dormitori?-, li proposa ella acollint-se al més traginat i efectiu dels tòpics. Aquest cop, però, la insinuació no genera l’efecte esperat i ell adopta una sobtada tensió facial. -Què passa?- li reprova ella –Que no t’agrado? -No dona- respon ell redreçant la mirada que, fins aleshores, es trobava fixada un punt irrellevant de la paret –No és això. És que… -És que… -És que… –queda en silenci uns segons que a ella la treuen de polleguera. – És que, què!? – Sé que és una tonteria, però és que tinc un petit complexa… L’Ona, que és una dona avesada als fracassos sentimentals i, per extensió, a lidiar amb els secrets de la psicologia masculina, de seguida el capeix i per moments es penedeix de la seva actitud severa i mancada de comprensió. Ho prova de remeiar apropant la seva mà a la d’Hug. No em preocupa la grandària del teu penis Hug… crec que no és un atribut primordial per fer-me suar, rei… Ell s’ha tret un pes de sobre, però no li diu. Només li amanyaga la mà i s’incorpora amb la justa inclinació per superar la taula i besar-la. En separar-se ella li somriu com mai l’havien somrigut. O potser, com mai recorda que l’hagin somrigut. En queda embadalit i amb els ulls humits. Ella deixa d’amanyagar-li la mà i amb el cap inclinat, i un gest rampellut i simpàtic li diu: Ensenya-me-la! Com? – respon ell, entre confús i excitat. Que està excitat ho sap perquè, sobtadament, experimenta una exponencial tensió a l’entrecuix. Sí, home. Si ara la treus i me l’ensenyes, després, a l’hora de cardar, tot plegat serà més fàcil. Treu-te-la va. Però… Hug! No t’ho pensis més, abaixa’t els pantalons i deixa’m veure’t la titola! Accionat per la força de la seva veu, obeeix. S’abaixa els pantalons d’una revolada, s’emporta la mà per sota dels slips, però encara no la treu sinó que la mà s’endinsa més i més, fins que el canell desapareix rere la peça de roba, i un segon més tard, també part de l’avantbraç. Després d’arronsar-se tot ell amb l’esquena fet un arc i el braç enfonsat a l’alçada del colze, en treu un enorme fal·lus, gran com una serp d’aquelles que mata a les seves preses pel mecanisme de la constricció. Amb les dues mans, amb prou feines la sosté. Col·loca una mà prop de la base i l’altra a tocar del prepuci traçant, entre un punt i l’altre, una penjarella de carn flàccida d’una laxitud similar a la d’un budell. Enmig del menjador s’hi dibuixa una gran paràbola de carn i venes que sembla somriure. No sense esforços, s’apropa a la taula amb la càrrega i la deixa caure en sec. El mànec càrnic impacta amb tal força contra la superfície de roure massís que la coberteria de les cites especials (una coberteria d’acer inoxidable, amb uns acabats de mirall brillant amb vores daurades i gravacions amb distintius reials) s’eleva gairebé un pam de la taula en perfecta sincronia. Fascinada, l’Ona s’aixeca de la cadira i retrocedeix lentament uns metres fins que, a la distància precisa, la imatge d’aquella titola deixa de provocar-li vertigen.

Tocar de peus a terra

Mentre creua el poble, la Linda encara té temps per sumar dues noves víctimes a la seva llista: un operari de la televisió per cable i un fuster que treballa en una teulada. En moments com aquells, s’atura, frisosa, tot esperant l’instant en què els cossos s’esclafin contra el paviment. Després, assaja un fouetté, seguit d’un petit brissé, per continuar el seu camí com si res. Recorre els passadissos de la botiga fent petits saltirons, fins que troba el paquet de compreses. Quan paga a la caixa, s’acomiada de l’Eddie i li pica l’ullet mentre assaja una reverència burleta. De tornada a casa, evita l’enrenou de les ambulàncies tot desviant-se pel carrer on viu en Marvin, el xicot de la seva germana bessona. La Linda observa en Marvin a través de la finestra de la seva habitació. Tot d’una, el noi obre la finestra, puja damunt el sostre de teules, titubeja uns moments i es deixa caure. —Ni per tu, ni per mi, cel —rumia la Linda, pensant en la seva germana. Amb una ràpida carrera arriba fins el pont que dona pas al bloc d’apartaments. Llavors s’atura en sec. No es pot moure. Comença a suar, espantada. Com en un malson, es veu enfilada a la barana. Per uns instants, la Linda es mou endavant i endarrere mentre lluita contra la gravetat. Fascinada, contempla les pedres que hi ha allà baix, sis metres sota els seus peus. De sobte, inicia un croisé devant i es llença al buit. Obre els ulls un últim cop després de l’impacte. Al seu costat, hi ha la seva germana amb ulls plorosos. Les compreses es tenyeixen de vermell, escampades entre els basalts de sang. –Ni per tu, ni per mi, cel –sent la Linda que mormola la Carrie.