Zygmunt Bauman va crear l’any 1999 el moviment conceptual líquid a través de ‘La modernidad líquida’ un llibre ja clàssic de la sociologia o l’antropologia social. La idea és tan senzilla com desil·lusionant: vivim en una societat on res perdura i on tota identitat es veu obligada a flexibilitzar la seva presència. A la societat líquida li ha precedit l’amor líquid, l’educació líquida, vida líquida, por líquida, art líquid i finalment, havia d’ocórrer, la literatura líquida.

La literatura líquida neix, com tot art de la postmodernitat líquid, per morir immediatament a través del consum i posterior desús. La literatura líquida neix a la xarxa, el seu espai d’expressió per excel·lència, i usa aquest univers paral.lel per significar-se, per perdurar, per ser art en contra de l’art oficial, l’art desgastat, l’art superat, l’art irreal. Un relat en un blog, enllaçat  a Twitter o a Facebook, és llegit d’immediat, rep puntes de visites, i ràpidament és oblidat un cop la cadena de compartits – que pot durar dies, setmanes, com a molt mesos – queda esgotada. Però aquesta liquiditat en la forma de transmissió, no va acompanyada d’una liquiditat en el concepte. El relat, si val, perdura en la ment d’aquells que l’han llegit, lectors que mai més voldran ni segurament sabran tornar a llegir-lo, en perdran el rastre si no decideixen emmagatzemar-lo com a preferit i tanmateix, el relat esdevé etern a la xarxa, fins i tot després que el mateix autor l’hagi esborrat -si algú ha volgut copiar-lo per exemple- , i aquest relat pot fins i tot volar sol, ser compartit, ser plagiat, ser transformat… La seva liquiditat, lluny de perjudicar-lo, en realitat, el fa etern, màxima aspiració de qualsevol obra artística.

La literatura líquida és la solució a un món líquid, és com lluitar amb Matrix des de Matrix, és una experiència molt més gratificant que formar part de l’engany del Màtrix de la literatura i de qualsevol art, la indústria cultural, i és també un aventura perillosa perquè el dia que la indústria se l’apropiï, Màtrix deixarà de tenir fugues en el seu sistema perfecte.

Creiem en el format blog com a mètode expressiu d’històries curtes de ficció. Busquem autors de blogs de ficció:

FORMA PART DE LA NOSTRA COL·LECCIÓ DE BLOGUILLIBRES: Si tens un blog que expliqui una història de ficció i utilitzes els ginys per enriquir el discurs narratiu, envia’ns l’enllaç i si compleix els paràmetres per ser un bloguillibre l’afegirem a la nostra col·lecció i en farem difusió.

Ajuda’ns a promoure una nova manera de llegir literatura online, multidisciplinar i oberta a tothom.

La literatura, com tot el que prové de l’ésser humà, tendeix a l’ascesi. Però l’ascesi de la literatura ha viscut al llarg de la seva història un camí ple de bifurcacions amb finals molt diferents. Molts, moltísssims paràmetres han intervingut al llarg dels diferents models literaris, models tots ells creats per trobar l’autèntica ascesi, l’autèntica perfecció, i tots ells han estat sempre superats acadèmicament tot i que no tots, comercialment. Al cap i a la fi, l’essència humana és bàsicament conflicte i l’ascesi real és la negació de l’existent, la confrontació al poder fàctic.

Ens posem en mode nietzschià  doncs per afirmar que la recerca de la perfecció no es troba en l’ideal teològic, afegim en termes foucaultians que tampoc es troba dins l’humanisme i finalment ens aferrem a Sloterdijk per convèncer-nos que l’autèntica ascesi es troba en un cert tipus d’acrobàcia modesta que pot entendre’s a través d’un immens relat de Kafka: ‘L’Artista de la fam’.

‘No m’admiris’ deia aquest artista de la fam postrat en una gàbia mentre la gent l’observava atònita pendent de la quantitat de dies que portava sense menjar. El seu art era una renúncia, la seva obra d’art un intangible.

Aquesta és l’autèntica perfecció dins l’art, assolir l’intangible, i per això qualsevol producte anterior és art si l’ha assolit, més enllà de les etiquetes que li puguem afegir.  Però tanmateix, com a artistes, no podem evitar ser humans i formar part d’un punt concret de la història de l’art que volem exercitar, i per tant, no podem crear intangibles a través de les mateixes eines que d’altres ja han usat anteriorment,  ‘El David’ de Michelangelo pot replicar-se però no repetir-se, l’art té això, és irrepetible. Com a artistes hem de proposar noves eines de transmissió si realment volem ser autèntics artistes, a no ser, que com a artistes vulguem fer de la rèplica un art, com ho feu Warhol, però això no seria la fi de l’art, tal com defensava Danto, sinó senzillament una nova etapa meta-artística, una més, en aquest camí etern.

L’art metamòrfic, la literatura metamòrfica, en seria una altra etapa, és l’etapa que ens ocupa ara, als amics i coneguts d’aquest espai virtual, potser per alguns, l’etapa que ens ocuparà la resta de les nostres vides, sabent, tan de bo, que vindran d’altres darrera per confrontar-nos. I en aquesta emocionant etapa, i des d’aquest humil espai, perdut enmig d’un immens oceà d’idees fragmentàries, volem experimentar en un tipus de literatura intangible, que volti per la xarxa i allargui els seus tentacles en tots els formats imaginables que avui en dia aquesta permet a l’autor. Ens agrada la narrativa transmedia, però no tant com una manera de propagar en diferents formats una mateixa història sinó com una manera de dotar de més força artística una sola i intangible idea de ficció, una història, una trama, un vers, una neonovel·la. La literatura, troba de nou una altra font de difusió: internet i ha de saber exprimir-ne tot el seu potencial convertint-se en metamòrfica, o sigui, en un art adaptable a la potencialitat d’aquesta nova font. Si l’oralitat va permetre l’Èpica, si el pergamí i el rotllo van crear les bases de la història bíblia i si el llibre va generar ‘la novel·la’, que ens pot oferir internet? Això és el que humilment i sense cap més pretensió que l’aprenentatge volem experimentar en aquest espai de literatura metamòrfica especialitzada en el blog, format, ara per ara, més important per a la propagació d’històries per internet.