Bloguirrelat 1: Una revisió de la guerra dels mons

Estrellas

Al Congrés hi participen contactats amb aquests Éssers de Llum, oferint-nos un amorós regal de profunds missatges, de bella Presència i Saviesa.

Reconèixer la Pau, la Força interior i l’Alegria a través del contacte vibracional, de la comunió amb els Éssers i Extraterrestres de la Llum ens retorna a la nostra més íntima naturalesa, acollint l’essència que ens reunifica amb la Humanitat i amb l’Univers sencer .

Coneixeràs perquè arribem a la terra de la nostra procedència estel · lar, el contacte que hi ha amb moltes races extraterrestres i el pla d’ajuda a la terra.

09: 15h. Presenta i modera: Kristina Aeshna. Artista contactada.

09: 30h. Arel-Joan Tardà. Connectat amb els éssers de llum de la galàxia.
GAIA I ELS ARQUITECTES ORIGINALS.

10.30h. Xavier Pedro Gallego. Autor, formador i canalitzador.
La meva EXPERIÈNCIA AMB ÉSSERS DE Arcturus. CANALITZACIÓ EN DIRECTE AMB LA NAU ATHENA ARCTURIANA.

12: 00h. Carles Isidoro. Medium, canalitzador i Terapeuta.
COM CONTACTAR AMB ÉSSERS ESTIMATS I ÉSSERS DE LLUM A TRAVÉS DE LA Mediumnitat I DES DE L’AMOR.

13: 00h. Manel Martín. Contactat i respost.
QUAN UN “PER QUÈ” RESPON A ALGUNA COSA MÉS QUE UNA REVELACIÓ DEL DESPERTAR.

14: 00h. PAUSA
13: 00h. Maria Sanz. Contactada i resposta.
QUAN UN “PER QUÈ” RESPON A ALGUNA COSA MÉS QUE UNA REVELACIÓ DEL DESPERTAR.

15: 30h. Maria Sanz. Projecte Portal.
EL MEU COMPROMÍS, FÍSIC I VERBAL, ADQUIRIT AMB Bilu, UN ÉSSER INTRATERRENAL PROCEDENT DEL PLANETA IKAO.

15: 45h. Oriol Lorenzo. Contactat amb éssers del planeta Ludos.
PROJECCIÓ D’IMATGES REBUDES PER AQUESTS ÉSSERS.

16: 00h. Jose Luis Gimenez. Escriptor i Investigador.
EVIDÈNCIES DE PRESÈNCIA EXTRATERRESTRE A LA TERRA.

17: 00h. Antonio Cerdán. Investigador parapsicològic, vident, especialista en viatges astrals i desenvolupament de capacitats extrasensorials.
CONTACTE AMB LES 49 RACES I EL PLA D’AJUDA DE LA TERRA. (Pleyedianos, Gemus, Antares, Pegasus)

18: 00h. Fran Ortega. Escriptor.
CANALITZAR ET’S OA TU JO SUPERIOR, LA POTESTAT DE TRIAR.

19: 00h.Sijah Sirius.
TRANSMISSIÓ VIBRAL DE LES FREQÜÈNCIES DE LLUM DELS concilis I GERMANS DE LA FEDERACIÓ GALÀCTICA DELS MONS LLIURES.

20 h. Preguntes del públic.

Per inscripcions aquí: http://viadimension.es/inscripciones.html

Si compres l’entrada per a tot el dia per la web seran 50 €.

A taquilla costaran 60 €.

També pots trucar al 93.895.79.22 per fer la teva reserva.

I aquest és el link del vídeo del Congrés: https://www.youtube.com/watch?v=6HMFYt8yIPs

Si ressona en el teu cor, serà una alegria compartir aquesta trobada amb tu.

La literarietat d’internet

whattsappliteratura

Ens preguntem en aquest post què té de literari l’internet en català que des de (bloguillibres.com) acostumem a consumir quan ens connectem a la xarxa.
 Entenem per literarietat la propietat intrínseca d’un text la sola presència de la qual el convertiria en literari.
 El llenguatge literari s’expressa en diferents espais i formes. Podem trobar literatura en un llibre o en un mocador de paper i òbviament, a internet, també hi trobem literatura. Internet és un espai on la literatura s’expressa de moltes formes diferents i s’uneix amb el llenguatge informàtic per crear tot tipus de formes i fórmules literàries que s’extenen fins l’infinit i més enllà.
 Des de la nostra posició de consumidors habituals de literatura per internet podem parlar de diferents propostes que actualment trobem a la xarxa, segurament n’hi ha moltes més i possiblement algunes d’aquestes que obviarem, seran les que experts acadèmics en el tema ens diran que són les més literàries – vegis el grup d’estudi hermeneia que dirigeix la @LauraBorras a tal efecte – però insistim que la nostra visió és la d’un consumidor habitual de literatura per internet, un apassionat de les lletres que busca nous mons on gaudir-les, i un d’aquests és:


La microficció


La microficció és una de les formes de fer literatura més esteses per internet i que ens agrada seguir habitualment. Possiblement perquè el propi ús de la xarxa – immediat, ràpid i hiperestimulant – propicia el consum de relats curts més que no pas el de grans parrafades de textos densos i complicats. Això pot ser degut als aparells de lectura, que encara no estan del tot preparats per a potenciar una lectura lenta i atenta, i també, suposo, hi deu influir el tarannà actual de hiperstimulació que vivím, que ens obliga a esprémer el nostre temps i seleccionar molt bé cada segon que volem gastar a la nostra vida i sobretot durant el temps que naveguem per internet.
 I si parlem de microficció en català, no podem deixar de parlar de dos noms que seguim des de fa temps i que dia rere dia es consoliden dins l’espai de la microliteratura. En Sergi G. Oset (@lamevaperdicio) i en Jordi Masó Rahola. En Sergi és un operari del microrelat, un escriptor consagrat en aquest breu art del la paraula, que combina extraordinàriament amb una gran passió pel gènere fantàstic, CCFF i terror i sobretot amb una gran vitalitat per organitzar tot tipus de propostes literàries dins o fora de la xarxa. En una d’aquestes vetllades recordo que li vaig preguntar si mai s’atreviria a fer una novel·la, ell, amb cara subtilment ofesa, em va contestar que nanai, que ell és explosiu, incisiu i definidor com els grans golejadors europeus i no seria capaç d’allargar l’agonia del seu art en un aparador tant immens com és una novel·la. Llàstima, he llegit algun relat seu més llarg, com la seva aproximació al món zombi: Alfa & Omega, i crec que apunta maneres com a novel·lista del gènere. Però el que m’agrada més d’en Sergi, és el seu concepte de compartir el seu art i les facilitats que ens dóna, als seus lectors de trobar-lo de forma gratuïta en diferents espais virtuals i digitals, no us perdeu el seu espai personal: La meva perdició. 
En Jordi és un altre tipus de propagador de literatura per internet, més discret però ben potent i aglutinador de relataires virtuals. Ha publicat alguns llibres interessants com Les mil i una o Catàleg de monstres, però el que realment m’agrada d’ell és la seva basant de mecenes del microrelat que desenvolupa amb tenacitat i persistència des de fa quatre anys en el seu blog ‘La bona confitura‘ on s’hi poden trobar centenars de microrelats de més d’una cincuantena d’autors aproximadament, dels quals n’ha fet recentment una antologia.

També hem de destacar en aquest àmbit la genial tasca d’espais com relatsencatala.cat i paperdevidre.net que han omplert la xarxa de milers de relats en la nostra llengua totalment gratuïts.

Però encara pensem que n’hi ha poques de propostes de microficció per internet i sobretot, en falten de més risc i experimentació en el nou format digital. En general -no tots- els autors de referència editorial prefereixen la publicació convencional. Gairebé cap dels autors catalans més valorats actualment proposa noves formes literaries per consumir a internet, nous llenguatges, noves maneres d’explicar les històries, noves fórmules… els vells formats segueixen arrassant i la innovació que podria permetre la xarxa està encara per explotar. Exhortem, per tant, aquestes noves generacions de gran talent literari, a experimentar la literarietat d’internet i treure nous productes, noves propostes; i parlo bàsicament dels més joves i que haurien d’estar més avesats a aquest espai proper, autors que han nascut després d’internet i que vulguin canviar el panorama literari i apostar pel una literatura 2.0 i 3.0, que siguin valents i conscients que, com en la literatura clàssica catalana, mai s’hi podran guanyar la vida, és evident.


Les narratives interactives


De tant en tant alguns dinamitzadors literaris digitals, tipus vullescriure.cat, relatsconjunts, @edgarcotes, paperdevidre.org… proposen jocs d’escriptura a través de Twitter o dels seus respectius blogs: són relats encadenats, propostes a partir d’una frase, una imatge etc… Són petites iniciatives amb certa parròquia fixe que serveix per pur oci plaent als seus participants i val a dir que són iniciatives interessants des del punt de vista d’utilitzar les noves tecnologies per integrar-hi l’art d’escriure i aquests apassionats s’hi bolquen cada vegada que algú llança la proposta. Són iniciatives que provenen majoritàriament d’autors no professionals però cal remarcar que podem trobar-ne a la xarxa alguna d’autors certament consagrats a través de paperdevidre.net com per exemple: cadàver exquisit amb autors com Marius Serra, Jordi Puntí, Vicenç Pagès etc..

La publicació a través de les plataformes d’edició


El Kindle Publishing d’Amazon i altres plataformes com Bubok, XinXii o Lulú permeten a qualsevol que tingui un escrit suficientment llarg com per anomenar-lo novel·la publicar-lo gratuïtament tant en format digital com en paper. L’objectiu d’aquestes plataformes és guanyar adeptes dins els seus models de negoci, no els interessa per res la literartura ni els interessa per res el teu llibre, els serveix únicament per crear una comunitat a qui després poder oferir els seus productes estrella, en el cas d’Amazon, tot el que la seva maquinària intel·ligent pugui aprendre de les teves metadades dins la plataforma, en el cas de Lulú o Bubok, aprofitar-se de la teva il·lusió per quedar-se un percentatge de les ventes segures que faràs entre els teus amics i familiars i darrerament, també senzillament vendre’t els tiratges dels autors més consolidats a través de convenis amb editorials. En definitiva, aquest tipus de plataformes no són més que botigues online que de tant en tant t’envien emails dient-te que tal o qual autor s’ha forrat amb la seva primera novel·la publicada amb ells perquè segueixis pendent de les seves ofertes, una droga per escriptors il·lusos.
 I no obstant això també hi ha altres plataformes més sensates en aquest àmbit, com per exemple binibook, que permet una bona interacció amb altres escriptor-lectors, el fomenta, i també té una política de cobrament en funció de les còpies que comparteixes. Són llocs més honrats però tot i que n’hi ha molts: lecturalia, yoescribo-joescric… són poc concorreguts i amb poca visibilitat.

Tot i que fa anys que s’anuncia la mort del llibre i l’extinció de les editorials tal i com les hem entès durant 500 anys, el cert és que aquestes segueixen captant la màxima visibilitat del consumidor, que segueix optant per les propostes de lectura que elles els ofereixen i són pocs i amb poc creixement exponencial els que opten per buscar les seves lectures en una plataforma d’edició: la raó és ben senzilla, buscar requereix un cert temps, en aquestes plataformes és molt complicat trobar autors que t’agraden perquè és com buscar una agulla en un paller, en canvi, en el mercat normal d’edició, les potents campanyes de màrqueting i a voltes també l’admiració delirant cap a certs autors de culte, et porten fàcilment a la lectura encertada, òbviament, combinat en el que realment és la clau de tot plegat: el coneixement i l’intuïció d’un editor o editora que sap trobar or entre muntanyes de carbó (per exemple el traspassat Jaume Vallcorba).

Els escriptors i internet


La relació dels autors amb internet és complexa i molt particular, però en general crec que trobem una certa direcció ‘clàssica’ en el concepte d’edició en molts dels autors reconeguts, que crec que els costa buscar nous llenguatges a través d’internet i a sobre es troben amb les limitacions de les editorials que moltes vegades veuen amb cert recel el fet de compartir contingut a través d’internet i de forma obviament poc comercial. Un cas recent que il·lustra aquesta idea és l’edició de Les putes receptes de iaia , un blog satíric amb més 400.000 visites que un bon dia rebé una trucada d’una editorial per tal de publicar-les. En una recent entrevista a rac 1 l’autor ens confessà que el llibre tindrà més del 70% de receptes que no han aparegut ni apareixeran al blog. 


La nova literatura


Internet és un nou format i per tant clama una nova literatura, però quina ha de ser aquesta nova literatura? -es preguntarà el lector. La nova literatura ha de ser l’evolució de tot el que hem comentat cap a un model de creació inimaginable, un espai on l’evolució de la fantasia es desencallarà gràcies a l’oferta mecànica de les opcions, on la paraula, sempre eterna, explosionarà en un nou univers digital. Potser serà l’evolució predita per Vicente Luís Mora al seu Lectoespectador, potser serà l’Afterpop de Fernández Porta, o potser senzillament una barreja de tots aquests conceptes que vaticinen els experts. Sigui quina sigui, quan de debò tots en fem ús i abús i deixem enrere les blognovel·les, els reculls de poesia o contes en un blog, en definitiva, les històries pensades per ser llegides en el format llibre – és absurd que segueixin estant en un context per les quals no han estat pensades – a internet hi haurà una nova literatura que conviurà amb el llibre, el quadre, la fotografia, el cinema i totes les altres formes de fer art perquè l’art no és substitutiu sinó acumulatiu.

Lliurament del II Premi Bloguillibres

bloguillibres_2012_r.blanch_004.blanch_004

El passat 27 d’abril vam fer lliurament del II Premi Bloguillibres. La vetllada va comptar amb la presència del guanyador, Josep Julien i d’un dels membres del jurat, Miqui Otero, a més a més de l’equip organitzador del premi i alguns amics del blog que vam voler convidar.

Aquest és el segon any d’un projecte que s’ha anat consolidant gràcies a l’esforç de moltes persones i sobretot a la constància de creure que internet és un lloc amable per a la literatura. Sense desmerèixer ni renunciar a un dels millors formats que mai han existit i seguiran existint per a transmetre ficció de qualitat: el llibre, el projecte bloguillibres pretén obrir nous camps de transmisió de la literatura a través de les possibilitats de la xarxa.

bloguillibres_2012_r.blanch_001.blanch_001

Durant el dinar s’establí un interessant debat sobre el futur del llibre, en un context incomparable: El bar Amigó just davant del mercat dels diumenges de Sant Antoni on es recuperen els anacronismes per fer-ne peça de col·leccionista.

bloguillibres_2012_r.blanch_008

Tots coincidirem en el valor del llibre i el pes que sempre tindrà com a fetitxe, però també alguns, pronosticàvem una possible revolució digital en el món de la literatura, possiblement orquestrada per les generacions que ens succeiran, aquells nens i nenes que comencen a passar les pàgines d’un llibre com si fos una pantalla de l’Ipad.

bloguillibres_2012_r.blanch_006

Per aquest motiu el regal pel guanyador era precisament un iPad, que li servirà, segons ens va comentar, per cedir difinitivament el seu actual iPad a la seva filla, qui li ha innundat d’aplicacions lúdiques que segurament també són ja cultura, i quedar-se aquest nou, qui sap, només per replicar el vell model editorial obsolet del llibre convertit en ebook o potser, tan de bo, per fer un bloguillibre.

bloguillibres_2012_r.blanch_003

Sigui com sigui Bloguillibres seguirà defensant escriure més enllà del llibre, més enllà de la indústria editorial, més enllà del present. Ara toca reformular el premi, proposar noves formes de fer literatura, seguir investigant les oportunitats que ens depara la xarxa, seguir descobrint contactes amb aquest més enllà que no coneixem però que sabem que algún dia serà tan present entre nosaltres que s’esgotarà – perquè tot s’esgota- i es consolidarà convertint-se en quelcom tan avorrit i previsible com ho és actualment el 99% de la literatura que s’edita.

 

Encara plourà de Josep Julien

Tenen un simi tancat en una gàbia. A ple sol. Primer m’ha semblat un ximpanzé, però no. No. És un gibó. La gàbia és molt petita. Insuficient. Indigna. Sóc en una gasolinera a la nacional II. Valoro la situació legal d’aquesta bèstia i si dirigir o no a l’encarregat o a qui correspongui alguna mena d’observació al respecte. Sóc el tercer en una cua de quatre homes que van tots amb la cartera a la ma. Busco jurisprudència al mòbil per casos de captiveri il.legal d’animals salvatges. El lloc és ple d’organitzades constel.lacions de mosques repartint-se l’aire en parcel.les. No tinc cobertura. A fora pocs cotxes. Uns turistes no deixen sortir la canalla del seu mentre fan suc. Una pala recolzada a la paret. Estiu. I aquesta catipén. No molt lluny una serra radial tallant ferro. El paio de la caixa té un nas com si li haguessin arrencat d’una mossegada, mastegat a consciència i escopit posteriorment al mig de la cara. De la gàbia, allà fora, vessen dos braços que pidolen. Braços llargs, bruts i sinuosos com carreteres. Una noia estrangera entra i es posa a la cua. Italiana. Em visualitzo mentalment trepitjant fort amb el tema del primat, donant una lliçó de maneres al red neck aquest i impressionant a la morena. Té un bon cul. Pot ser és francesa. A banda i banda de la carretera camps de cereal que ja no seràn collits. Màquina de Coca Cola. Màquina de gel. Màquina de tabac. Passar per caixa abans d’omplir el dipòsit. El col.lega del nas de vesper no mira als ulls. Signes on has de signar i ni bon dia ni bon viatge ni res de res. He estat a punt de mencionar-li això del gibó, però la guiri no estava al cas, s’ha distret mirant el preu d’uns Phoskitos i no he volgut malbaratar recursos. Em poso al seu costat fingit interès pel mon de la pastisseria industrial. Pneumàtics d’ocasió per tot arreu. Piles. La morena xiula molt fluixet “Baila morena” de Zucchero. Al final es decideix per un pack familiar de Panteras rosas -encara les fabriquen?- sis unitats pel preu de cinc, bon negoci, sí senyor. La meva creuada en pro de la dignitat animal -la qual estava perdent empenta per moments- es recupera ràpidament quan veig a la turista pagar, sortir i dirigir-se encuriosida cap a la gàbia del condemnat. La segueixo a una distància prudencial. L’escenografia d’aquest lloc la firmaria encantat el mateix Diògenes. Borinots. Excrements. Una muntanya negre. Els ocells hi piquen. Un Cocker cec que no es deixa tocar. Ensenya les dents i fuig. Això ha semblat un tro. Encara plourà. La noia es mira la bèstia i riu. Em mira a mi i riu. Es fot una Pantera Rosa i riu. No té més de disset o divuit anys i riu amb un riure ple de dents blanques. M’ofereix un d’aquells pastissets de color fúcsia en un gest ple de gràcia, declino l’invitació. No és un gibó. No. Alguna vegadaho va ser. Ara només és pols i son. I ulls. Ulls grocs de son i de pols. Escuadres de mosques ballen la seva geomètrica versió de la dança de la mort sobre el seu cap. Aquesta xafogor no és normal. La noieta em mira de fit a fit amb uns ulls molt oberts i explícitament castanys. Després es dirigeix a mi amb una veu tota salada i saltarina: -. Do you think it’s ok if I feed him? -em diu mentre mostra el pastisset que abans m’oferia a mi- Arronso les espatlles abstenint-me d’opinar sobre el tema mentre imagino el còlic que tot aquest greix poliinsaturat pot ocasionar en el sistema digestiu d’un herbívor. Ella s’apropa a la gàbia remenant el pompis. L’animal mou els braços i para la mà mentre celebra la situació amb un ball psicòtic i desolador al cinquanta per cent. De fet, tot passa molt de pressa. La noia atança el pastís en direcció al barrots. Em mira, em pica l’ullet i riu. La miro, li torno el gest i estic a punt d’articular el més seductor dels meus somriures quan l’expressió a la seva fesomia passa de l’alegria a la sorpresa i després al pànic sense cap solució de continuitat. La mà del simi, ràpida com la llengua d’un camaleó, ha atrapat la seva a l’alçada del canell. La jove crida de dolor i maleeix en un idioma que identifico com a Romanés o pot ser Búlgar. El gibó no té cap intenció de deixar la presa. A terra és ple de molles de color fúcsia. Escolto, escoltem, el cruixir del cubit i el radi, cedint com branquetes sota aquella grapa peluda. Crits. Plors. El primat ha introduït ja tot el braç dins la gàbia quan giro cua. Entro i crido l’atenció de l’home dels nassos. Els tres clients que fan cua davant la caixa surten corrents a auxiliar la damisela en perill. Ell em mira i arronsa les espatlles. Despres surt de darrera el taulell amb una escopeta de canons retallats a la mà. Jo surto en direcció al cotxe i començo a omplir el dipòsit com si res d’allò anés amb mi. Ara són tots els que criden donant instruccions contradictòries i demanant calma. Aquí hi viu un del Barça. De debò? Doncs visca el Barça. Queden hores de carretera. Hores de carretera. Hores de carretera. Acabo d’omplir. Una filera de formigues d’aquelles petites travessa una taca d’oli. Més enllà tot de galledes plenes de ves a saber què. Un roser negre. Mort. Un gat vermell passa amb un pardal a la boca. Miro al cel. Pujo al cotxe. Encara plourà. Clau al contacte. No miraré enrere. Just quan em reincorporo a la nacional escolto dues detonacions sordes, com dos cops de tambor. Poso la ràdio.

Mèrits de David Barón

La Spero s’obria pas a través del buit del cosmos enmig d’un esglaiador silenci. Dins la nau espacial, en canvi, el rebombori característic de les grans celebracions feia gairebé impossible que els seus tripulants es comuniquessin amb normalitat entre ells. La música a tot drap, la barra lliure i l’alcohol que hi servien en tenien la culpa.

Tots fruïen tan esbojarradament com n’eren capaços. El capità Cortez, per exemple, exercia de disc joquei fent ús de la seva col·lecció de discos del segle vint; segons ell, l’únic en què es va fer bona música. A la pista de ball, un petit reducte de voltors encerclava la cosmonauta Takagi què certificava els seus excessos mitjançant una coreografia gairebé pornogràfica. Un dels biòlegs —un rus de nom recargolat— feia veure que tocava una guitarra invisible a cada punyetera cançó.

I mentre tot això passava, des d’un racó ombrívol d’aquell menjador reconvertit en discoteca, un individu capficat ho observava tot un xic apartat de la resta. Tothom el coneixia pel nom de Classius i les festes li acostumaven a provocar una notable indiferència. La que ara tenia davant no hagués estat una excepció si no fos per l’homenatge que esperava rebre-hi. Altrament, ja s’hauria desentès d’un espectacle tan ordinari com aquell.

Llavors, el capità va aturar la música abruptament. Alguns xiulets i protestes es van deixar sentir entre la tripulació embriagada.

—Silenci per favor! —cridà en Cortez, que en aquell moment tampoc era precisament un exemple de vocalització—. M’agradaria fer una pausa. El motiu s’ho val, creieu-me.

En Classius es va remoure intranquil en la seva solitud.

—Han estat set anys molt durs —prosseguí—. Hem sacrificat un valuós temps de les nostres vides. Marxàrem sense saber si tornaríem. Deixàrem enrere un planeta en estat terminal. Tots hem sofert la pèrdua d’algú estimat per culpa de la Febre de Lemm, però ningú no ha perdut mai el temps lamentant-se per les cantonades d’aquesta nau.

A la sala s’havia creat una expectació solemne. Tothom escoltava el capità, tret del rus de nom recargolat, que seguia fent veure que era una estrella del rock.

—És per això que vull agrair-vos la vostra feina durant tot aquest temps. Volia fer-ho abans que la resta de la humanitat. Sou uns herois.

Els pilotes més impacients començaren a aplaudir abans d’hora.

—Ara bé! —els interrompí ell mateix—. Com ja sabeu, hi ha algú a qui hem d’agrair-li especialment aquest moment. Ell va trobar el microorganisme que salvarà als pocs de la nostra espècie que queden a la Terra.

En Classius ja s’allisava la camisa. Era el moment.

—Un fort aplaudiment… per en Dimitri Kuznetsov!

En Classius, fred com un cadàver, va rebre els crits embogits dels seus companys com fuetades als testicles.

—Dimitri! Dimitri! Dimitri!

Va trigar uns segons a admetre que de res havia servit posar-se les seves millors gales, ni haver preparat aquell discurs ple de falsa modèstia, ni aguantar aquella puta festa, ni passar set anys envoltat d’ineptes dins d’aquella muntanya de ferralla amb forma de balena greixosa. Res havia valgut la pena. Els aplaudiments se’ls enduia aquell maleït energumen que no parava de fer veure que tocava la guitarra ni en un moment com aquell, algú tan borratxo que no era capaç d’entendre perquè tothom el mirava i lloava.

En Classius va marxar del menjador mig embogit. Abans no es tanquessin les portes automàtiques rere seu, va poder sentir com en Dimitri malgastava el seu moment de glòria perbocant davant de tots, acció que només va aconseguir consagrar-lo encara més. La música tornà a sonar i els crits d’admiració es van ofegar en la llunyania mentre ell es dirigia al seu laboratori.

Allà, un centenar llarg d’androides l’esperaven: freds, callats i expectants rere llurs peixeres individuals de líquid amniòtic i conservant. Desactivats, latents, esperant que el seu creador els encomanés una nova missió, tal com havia fet tan sovint darrerament. Se sentia molt més acompanyat allà que a la festa. Ells no xerraven. Mai dedicaven paraules d’elogi. Però tampoc decebien mai ningú. Potser el seu petit equip de robots era conscient de quin mèrit hi tenia ell en la troballa del remei de la Pesta de Lemm. Potser algun d’ells va sentir com el seu creador va insistir a fer-los servir per rastrejar els núvols tòxics i radioactius de Júpiter justament quan el capità volia rendir-se i tornar a la Terra amb les mans buides. Potser sí. Qui sap?

Fart de tot, deixà caure els seus dits nerviosos sobre la seva consola de programació. Ple d’ira, va començar a refer algoritmes i a reprogramar comportaments fins a perdre la noció del temps i alguna cosa més.

Al cap de tres dies, a la Terra, no sospitaven quin pretext donarien des del pont de la Spero per justificar el retràs de la videoconferència que hi havia prevista per les catorze hores d’aquell dia. Tots els governs, mitjans de comunicació i famílies del planeta esperaven l’anunciat retorn. Però quan el neguit es començà a fer-se insuportable, un senyal procedent de la nau arribà a totes les terminals de vídeo sintonitzades adequadament.

La mirada perduda d’en Classius ocupava gairebé tota la pantalla. Rere seu, uns pocs tripulants cridaven agònics mentre els androides els arrancaven membres del cos, tibant d’ells com si fossin cuixes de pollastre d’un dinar de diumenge qualsevol.

El terra de la nau era una bassa vermella i espessa. Els espectadors, horroritzats, només van entendre una frase sense sentit:

—Que quedi clar. El mèrit de tot això és meu. Només meu!

La comunicació es va tallar sens més.

Minuts més tard la Spero es va cremar a l’atmosfera, davant les càmeres de televisió. Desapareixia sota un foc incandescent per una incomprensible òrbita de reentrada errònia. Amb aquella llum es perdia el remei trobat contra tot pronòstic. Un remei que els salvaria a tots d’aquella malaltia ferotge.

Tothom sabia que aquell dia el món estava destinat a canviar, però ningú imaginà que ho faria d’aquella manera.

El Crit de Jordi Falguera

La Cris es posa darrere de l’home, d’aquella bola de greix que es fa dir el seu pare, i li engega un tret al clatell. No sap per on ha entrat la bala, però ell es desploma a càmera lenta, movent els braços com si volgués agafar-la per les cuixes, colpejant-se una galta amb la punta de la taula, encara amb el llapis a la mà, fins que queda esterrecat a terra, amb la cadira tombada, un ull rebentat. Algunes de les factures que l’home repassava també han caigut i aviat es xopen amb la sang lenta que busca pendents entre rajoles. Després de tants anys fantasiejant, de nits d’insomni i d’angoixa, a la Cris li sobta que tot hagi estat tan fàcil. Mira i remira el cos panxut i no gosa moure’s ni un mil·límetre. Espera que en qualsevol moment ell aixequi el cap, la renyi i li demani per aixecar-se, com si tot hagués estat un simulacre. Tan irreal és l’aire que respira. El menjador és el de sempre. De fora arriba el brogit del trànsit, un gos que borda. Una tarda com tantes. Si no fos per les esquitxades de sang al gerro i unes quantes dents escampades com daus del parxís damunt la taula. I el pare de la Cris que no es mou, no li crida, no li repeteix que, si vol fer-lo feliç, si l’estima de debò, s’ha de descalçar, ha de seure a la seva falda, no ha de dir res a la mare. Si ho explica, els matarà a tots amb la pistola mentre dormin. A la mare, als germans, a ella. La Cris salta el cos, surt del pis, tanca la porta. Al replà para l’orella. Tem distingir un gemec d’aquell home que deia ser el seu pare, l’animal llardós que s’aixeca i l’agafa pel coll i l’encasta contra lanevera i li posa el dit gros dins de la boca. Al fons del pis encara sent l’equip de música que ha deixat engegat quan ha pres la decisió, quan ha caminat pel passadís fins al despatx, quan ha obert el calaix on guardava l’arma… Solo respirar para no perder… i sap que no ha de mirar enrere.. lo único que no quiero perder… A mesura que baixa les escales sent com el cor se li desboca, com gairebé li surt per la gola i s’asseu al portal, sota les bústies. Tremola. Es nota el pit esclafat i adolorit. Necessita un minut. Però una veïna, que ve del colmado, entra i la troba. «Què fas asseguda a les fosques? Estàs sonada!» I la Cris l’empeny, surt corrents i no s’atura, no s’atura, no s’atura, no para de córrer fins que, encara no sap com, arriba al parc de l’Oreneta, on s’asseu en un banc. Agafa una glopada d’aire. La primera que recorda conscientment. Eixampla el pit. Sent una sirena i pensa que ja la busquen. La policia passa de llarg. O és una ambulància. És igual. Podria quedar-se allí, amagada a les fosques, desaparèixer. Però pensa que fins ara ella ja ha estat això. Una desapareguda que mai no ha buscat ningú. Quan li sona el mòbil, en agafar-lo, s’adona que encara duu la petita pistola a sobre. És la seva mare. No contesta. Què pot dir-li que no sàpiga? Ella era la primera que se n’anava de casa per deixar-los sols. I el seu germà encara és hora que l’ajudi. I mira que l’ha vist plorar cops per casa… Que se’n vagin tots a prendre pel cul! De mica en mica, i per primer cop a la seva vida, la Cris nota com la sang brunz dins del seu cos. Aquelles sensacions inicials de terror i de paràl·lisi han deixat pas a una efervescència incontrolable i té ganes de cridar. I crida. Crida tant que el terra vibra, que els arbres es desfullen, que tots els vidres s’esmicolen. Ja no és la noia que els amics esquiven a les festes. La noia que plora pels racons. Se sent

poderosa, vivificada. S’ha acabat la Cris esclava, la Cris fràgil, la Cris dels altres. Té tants assumptes per resoldre. El cabró que li va fer un petó als llavis i que només volia els seus apunts de sociologia. La veïna imbècil que va abandonar un gat perquè li esgarrapava el sofà. Els mal parits que li van estafar quatre cents euros amb aquell curs d’alemany. Tots els fills de puta que han fet d’aquesta terra un lloc irrespirable i diabòlic. La Cris agafa la pistola, es fa un autorretrat amb el mòbil i l’envia tots els contactes de l’agenda que l’han putejada en aquesta vida. Ells seran els següents.

L’endemà d’Àlex Resta

No se ben bé perquè explico això ara. Potser és el que li va passar al Pere, hi ha coses que quan toca s’han d’explicar, o potser només volia poder dir que jo ho sabia abans que passés. Ara parlaré del Pere, però abans et situo. Primer he de parlar d’en Tom. Jo estudiava a Madrid d’intercanvi i la veritat és que hi vaig anar a parar una mica per mandrós o per poruc, no ho sé. Molts amics optaven per un erasmus i jo no em veia anant pel món a passar fred o a parlar francès i vaig fer això. Necessitava sortir de casa i el Poble Sec ja se m’havia fet petit. Llavors ja era tant o més gandul que ara, però vaig fer un parell d’amics molt motivats, l’Ana i el Miguel. Ells creien en la transparència informativa, una nova manera d’entendre el periodisme i d’alliberar les ments de l’opressió de l’editorialisme del capital, o alguna cosa així. A mi m’agradava anar a fer botellines a Lavapiés i mentre ells arreglaven el món jo m’inflava de tapes i cervesa. El Miguel em va dir que l’endemà al matí havia d’entrevistar al corresponsal de la BBC a Madrid, un tal Tom. Em va convèncer perquè l’acompanyés. Normalment hi anava l’Ana però aquest cop li era impossible. En realitat es tractava de portar una càmera (ell no en tenia) i fer unes fotos. Mirant enrere penso que al Miguel li agradava pensar que tenia assistents. Vam perdre el contacte.

Vaig anar-hi molt aviat i ressacós. En Miguel va entrevistar a Tom Burridge i jo li vaig fer 4 o 5 fotos desastroses. Després vam anar a fer unes cerveses i ens vam caure força bé. En Tom estava molt interessat en Catalunya per la prohibició dels toros però jo més interessat encara en les seves històries de Washington i Londres. Vam quedar un parell de dies més de tapeo i si va haver­hi un moment en que vaig estar aprop d’acabar la carrera i convertir­me en periodista va ser llavors.

Va acabar el semestre i me’n vaig tornar. A part d’una llista interminable de bars com la aguja i el tío vinagre, no en vaig treure gaire cosa més. Vaig tornar al Poble Sec a ple agost i el barri s’havia començat a posar de moda. Hi havia una dotzena de bars nous que s’havien de provar. De fet m’agradava més estar als bars que a la facultat i quan va començar el curs m’hi van veure poc.

Era novembre i vaig rebre un email. Era en Tom. Feia molt que no agafava la moto, no em feia especial gràcia, però no hi havia gaires opcions. La meva idea era sortir cap a les 10 ja esmorzat, buscar el tal Pere i haver tornat pel vermutet com cada dissabte. Però eren les 10 tocades quan em vaig despertar i tot anava malament. M’he oblidat de l’email, perdona. Em demanava un petit favor. Hi havia un home que havia enviat desenes d’emails a cadenes de televisió, ràdios i diaris, semblava guillat, però li havien demanat que anés a veure de què es tractava quan estés per la zona. No tenia previst anar per Barcelona per cap reportatge properament i com a bon britànic no li agradava deixar coses pendents, així que em va preguntar si m’hi podria acostar i veure de què anava tot plegat i en tot cas, ja s’hi acostaria després. Convençut que diria que no, vaig acabar responent: OK. Dalt la moto en direcció a Sant Pau d’Ordal, encara no entenia què estava fent. Mitja horeta després entrava al poble. Era petit però tot i així em va costar força trobar el 31 del carrer Ponent. Vaig aparcar la moto i quan anava a buscar el timbre del tal Pere, vaig veure una nota amb una fletxa: sóc cap allà. Vaig caminar en la direcció de la fletxa un parell o tres de minuts fins que vaig veure un home feinejant en un hort. T’esperava ­em va dir. L’home devia tenir cap als 70 anys, però es conservava bé. De fet no recordo gaire com era, per molt que hi pensi no em ve gaire més que la imatge de l’home feinejant.No em va deixar ni explicar­li massa qui era ni qui m’enviava i em va dir que m’assegués.Tenia un parell de caixes de plàstic i me’n va oferir una. Ell també va asseure’s.

Ara és quan el relat es torça i potser arrufes el front i perds les ganes de continuar. A mi també em va passar però em vaig quedar fins al final, potser tu també llegiràs tot el que t’escric. No sóc humà, sóc un extraterrestre ­em va etzibar i es va quedar quiet mirant­me una bona estona. Em van passar moltes coses pel cap però no vaig dir res ni vaig moure’m un mil∙límetre. Fa molt temps que sóc aquí. Em van enviar per.. bé tan se val. El cas és que vaig anar a parar a Sant Pau i em va agradar, és un lloc tranquil i bonic… i vaig plantar un hortet. Aviat la realitat em prendrà la oportunitat de ser inèdit. Que algú ho sàpiga almenys. El vostre món és a punt de canviar: Ja venen. Res serà igual, l’univers s’eixamplarà de cop i mirareu amunt i jo ja no seré estrany. Ja no va dir res més i em va demanar l’adreça d’email. No se perquè però li vaig donar. Mitja hora més tard entrava per la diagonal. A en Tom li vaig dir que no hi hi havia cap història, que era un sonat que deia haver inventat una nova energia renovable i que ho oblidés.

Al Juny vaig rebre un email del Pere, només una frase i un enllaç: Ja ha començat!

http://actualidad.rt.com/videoclub/view/97528-ovni-cielo-londres-grabacion-rt-keiser-report

La resta, l’endemà, ja ho saps. Una bogeria.

Aniversari Feliç

Avui M ha d’anar a la perruqueria a les 3h, després de dinar. Va reservar hora perquè avui és el seu aniversari i vol estar especialment maca per a l’ocasió, per al sopar sorpresa que li han preparat les seves amigues. En teoria ella no en sap res, però l’estúpid del seu marit li ho va explicar l’altre dia “perquè es posés guapa”, i va remarcar la paraula “guapa”. M compleix avui 55 anys i en fa molts que se sent sola; el seu marit l’enganya amb la secretària nova, una noia jove, atractiva i sense massa escrúpols, i el seu fill, des que va marxar de casa, ja gairebé mai no la truca ni la visita. Aquest matí s’ha aixecat molt il·lusionada fins que davant el mirall ha descobert nous cabells blancs (quan m’han sortit?, es pregunta). Després, una mica nerviosa, ha esperat els petons de felicitació del seu marit, però res, no se’n recordava del seu aniversari, així que li ha hagut de dir “Carinyu, que no em felicites abans de marxar a la feina?” I ell, amb un gest breu i mig grunyit, li ha plantat un petó sec als llavis, li ha rascat el cap amb afecte (encara que a ella li ha semblat que la tocava igual que a un gos qualsevol que es passeja pel carrer), i aturant la mirada uns segons en el seu cap li ha dit que vagi a la perruqueria urgentment, sisplau. De seguida ha agafat el maletí, s’ha col·locat bé la corbata i ha marxat, com sempre, després de dir-li “fins a la nit; sigues puntual”. M s’ha quedat immòbil i sola al menjador mirant com es tancava la porta. S’ha passat una mà pels cabells i després ha fet el mateix de cada matí, ha posat música per netejar una mica la casa, ha trucat a la seva mare per saber com es trobava avui i per comprovar que ella també havia oblidat el seu aniversari; ha preparat una gran lasanya per a 6 persones per si es presentava algú a felicitar-la i volia quedar-se a dinar amb ella, i ha esperat alguna trucada o missatge de felicitació. Però res. Aquest dilluns transcorria com qualsevol altre dilluns i M ha pensat que li agradaria que passés alguna cosa, qualsevol cosa que fes el dia diferent ja que se sentia cada vegada més insignificant. A l’hora de dinar s’ha cruspit ella sola més de la meitat de la safata de lasanya, directament, sense utilitzar cap plat, i un magnífic fuet de Vic que penjava d’una paret de la cuina. Quan s’ho ha acabat s’ha sentit feixuga, s’ha sentit com una vaca, i ha decidit sortir a córrer una estona, ja aniria un altre dia a la perruqueria, s’arreglaria ella mateixa els cabells, tampoc els portava tan malament. S’ha endut el mòbil per si algú la trucava. M ha arribat al parc per on sempre corre, però de sobte s’ha sentit tan pesada que s’ha assegut en un banc abans de començar l’exercici; segurament es trobava malament per haver menjat tantíssim, ha pensat. De tant en tant mira el mòbil, que continua en silenci. Després d’una estona llarga ha decidit tornar a casa, ja que li estava agafant fred i sentia que havia descansat prou. Pel camí ha mirat el rellotge un parell de cops i ha pensat que s’estava fent tard, que havia de començar a arreglar-se si no volia fer tard. Un cop a casa ha començat per assajar algunes cares i gests de sorpresa davant el mirall per quan arribés al restaurant i es trobés amb la taula plena de gent. Oooooh, Uuuuh, Aaaaah, Eiiiiii, Mmmmm…; havia d’arribar l’última, a les 22.15h, segons indicacions exactes del seu marit, on en teoria només l’esperava ell per celebrar junts un sopar d’aniversari íntim i romàntic. Romàntic…, va pensar ella, i va començar a riure amargament tot recordant la jove secretària. Totes les cares que posa li semblen falses i ridícules, a més ha comptat tres noves arrugues. El temps corre, ha arribat el vespre i M no té ganes de vestir-se ni maquillar-se, i tampoc no sap què fer amb aquell cabell. I el telèfon encara sense sonar.
Es treu la roba i en lloc de triar un vestit ha pensat en prendre’s una copeta per animar-se. Ha anat nua cap a la cuina, s’ha preparat un bon còctel i després de beure-se’l d’un glop s’ha adonat que la seva vida necessita estímuls i llavors ha vist clar què havia de posar-se per estar radiant tota la nit. I ha buscat a l’armari aquell vestit tan impressionant, el de núvia de Frankenstein, que va confeccionar un any per carnaval. Se l’ha emprovat i, encara que li queda una mica estret, ha pensat que li esqueia fenomenal, per tant, aniria així al sopar. També ha buscat la perruca, una perruca espectacular, sens dubte el complement ideal; no podia presentar-se al sopar amb aquells pèls de boja. En posar-se-la ho ha vist tot clar i s’ha sentit millor que mai. A les 22h en punt ha conduit ràpidament fins al centre, ha arribat a les 22.15h al restaurant i li ha donat les claus del cotxe a un cambrer que esperava a la porta perquè l’hi aparqués en un lloc adient. El cambrer se l’ha mirat de dalt a baix amb uns ulls com plats, però ella no ha advertit l’estupefacció que li causava la seva imatge i ha entrat vestida d’aquella manera absurda al restaurant. Ha caminat a poc a poc i amb gran solemnitat perquè tothom pogués veure el meravellós aspecte que tenia malgrat els anys, i s’ha dirigit somrient cap a la taula on més persones de les que imaginava l’esperaven. Després d’observar les cares d’estupor d’amigues, amics, mare, fill i marit davant d’aquella imatge grotesca els hi ha dit dreta davant de tots els comensals: “Oh, my God, quina sorpreeeeesa! Tanta felicitat em mata!

Ho sabem tot

La gent diu que quan ens fem grans piquem de peus contra tot lo que ens han dit, ens revelem contra el món per tot lo que han tingut que treballar els nostres pares. Aquesta part del fer-se gran intenta trencar els llaços que ens lliguen, però jo no crec que piquem de peus per això. Crec que piquem de peus quan descobrim que els nostres pares no saben molt més del món que nosaltres, no tenen totes les respostes, ens revelem quan descobrim que ens han mentit des de sempre, que el Pare Noel no existeix.

La festa dels secrets

Us penseu que no conec els vostres secrets, que sou molt hàbils, i a mi ja m’està bé. No m’importa que m’ignoreu o feu acudits sobre mi. De fet, m’agrada sentir el vostre menyspreu. Em regalima coll avall, i té el mateix gust que la mel. Abans em sentia sola i indefensa, plorava molt, i ara només ploro quan tallo ceba. Ni us imagineu el que us està a punt de passar. La Natàlia és el meu principal objectiu. La Sandra i l’Estel són secundàries, però també obtindran la seva recompensa. La Natàlia em mira, però no directament. S’ha vist obligada a convidar-me a la reunió, però ningú la pot obligar a parlar amb mi. M’he hagut de servir jo mateixa una tònica, i ningú m’ha ofert res de menjar. La Sandra ha dit que la meva faldilla sembla un sac, i he pogut veure les seves famoses dents de conill. Sí, estimada Sandra, sé que t’ha deixat en David, que ja no et suporta més, i que vas enverinar el seu gos. L’Estel deixa anar una rialla. Una rialla encantadora i perfecta. L’Estel també pensa que les dents de conill són monstruoses. Ai, Estel, que en David t’ha dit que t’estima, i tu hi has caigut de quatre potes. L’altra nit vas arribar molt tard a casa. Quan li diràs a la teva millor amiga que en David t’escriu poemes amb els dits? Sí, ets la més maca de l’institut, aquesta és la teva maledicció. I la faldilla que portes no és tan maca com la de la Natàlia. No hauria de ser així, oi? És una injustícia terrible. La Natàlia em segueix mirant de reüll. Està mig avorrida. Li ve de gust tacar-me la faldilla amb la seva tònica, però li fa mandra bellugar-se. Li agradaria trencar el silenci que s’ha creat al meu voltant i preguntar-me si la meva mare està fent molts amics al psiquiàtric. Però no fa res. Prefereix fer veure que és misteriosa i sofisticada. La Sandra la vol imitar, però les dents de conill resulten massa ridícules. Natàlia, reina, sé que al teu pare l’han fet fora de la fàbrica, i que fa mesos que no vas al cinema ni et compres roba. Tot el que tens t’ho han deixat. Només ho sabia en David, i el verí li farà efecte aviat. He caminat per la sala unes quantes vegades. La ràdio gairebé no se sent. L’Estel canvia d’emissora. A la Natàlia li encanta la música i odia les notícies. Si el món se’n va a fer punyetes, no és el seu problema. La Natàlia ha convidat les seves quinze millors amigues per celebrar que ja són grans i que ja poden fer realitat els seus somnis. I m’ha convidat a mi perquè, malgrat tot, hem de ser fidels a l’Associació. I també perquè vol celebrar que ja no em veurà mai més. L’Estel es pentina igual que les estrelles de cine, i se’n surt força bé. Per això vol ser perruquera. Una perruquera de luxe, és clar. Va demanar l’any 2001, i li van concedir de seguida. Serà la primera a marxar, i ja falten tres minuts. La Sandra, en canvi, va demanar el 2024, quan la tecnologia pugui convertir-la en una deesa. L’Associació sempre ha cregut que la Sandra i l’Estel voldrien anar juntes, però l’Associació també s’equivoca. La Sandra marxarà d’aquí a cinc minuts. La Natàlia ho té molt clar. Vol el 1983. La música, els pantalons estrets i les llums són l’única cosa que pot donar sentit a la seva vida. Ella sempre ha estat la preferida de l’Associació. I per això mateix va ser ella qui va decidir el meu destí: 1929. L’any on ningú volia anar. Natàlia, te’n penediràs. D’aquí a vint minuts començaràs a notar-ho. Perquè no marxaràs enlloc. Jo sé els vostres secrets. Les vostres debilitats. Començo a plorar al mig de la sala. Mireu-me, colla d’estúpides insignificants. Mireu-me. Us agrada que plori, oi? L’Estel marxa. Però ningú se n’ha adonat. Jo sóc més interessant. La Sandra marxa. Tampoc li han dit adéu. Allargo la plorera. Altres noies també van marxant. Finalment quedem la Natàlia i jo. Paro de plorar. Ja no té sentit continuar amb aquesta comèdia. La Natàlia veu que no marxa. No ho entén. Estiro el braç cap a ella, i amb el got faig un brindis. Espero que totes hagin arribat senceres. L’any 1929 va ser extremadament dolorós, i algunes no arribaran mai a adaptar-se. La Natàlia es posa vermella. No, tu no, reina. Tu no hi aniràs. Tu et quedes aquí, amb mi. T’ha agradat la tònica? He fet una bona feina. L’he manipulada. I tu estàs perduda. No intentis sortir per la porta. Et queden menys de dos minuts. Cauràs per les escales i la faldilla se t’aixecarà més amunt dels genolls. La finestra? Endavant, si vols que els veïns facin safareig sobre la nena pobra que mai va poder tenir el noi ric i que va posar fi a la seva vida. Que què m’has fet ? Realment vols una pista? Se’t van tancant els ulls. Queda’t a prop del sofà. No ets més important que jo. No ets millor. Les teves amistats de les altes esferes em fan fàstic. El teu secret em pertany. Puc fer el que vulgui, i no et queda temps per assimilar-ho. L’Associació mai ha sabut qui eres de veritat. L’Associació sempre ha cregut que manipular el temps és cosa de savis. L’Associació té molts secrets. I encara queda tònica.